dilluns, 4 d’agost de 2014

Somiar-te

Fa un ploure pausat, suau, d’aquell que cau com una carícia sobre totes les coses.

La lluna passeja la seva bellesa i la brisa que porta la vesprada, transporta la terrabastada com les fulles seques s'escapen del terra llevades.

Els teus dits dibuixen formes inversemblants sobre la meva pell humida i tèbia.

M'abraces fort, com si tinguessis por.

El plaent so de la pluja cedeix  complimentós, i al tancar els ulls, és el batec accelerat dels nostres cors  qui emana el màxim protagonisme.

No ens cal buscar aixopluc, mai no hem estat millor...

Podria quedar-m’hi per sempre, protegida sota els teus braços.

Dansem sota la pluja com si al món només existíssim tu i jo, i ens mirem, i besem una vegada i una altra...

El teu somriure càlid em té completament encisada.

La claror dels teus ulls il·lumina tota la fosca, i t’escolto mut amor, no ens calen paraules.

Les nostres mans formen una de sola i la vida cobra el seu màxim sentit, és ara que me n’adono, t’estimo sense por, com m’estimo a mi mateixa.

A cau d’orella se t’escapen dues úniques paraules: et desitjo…

Somric i el temps s’atura; la nit en que demano que no surti el sol...

Però després de l’alba, ja no existeixi més pluja, ni més mans enllaçades, només queda l'esbós d’una ànima enyorada i uns versos escrits de matinada.

He tornat a somiar-te...

Fins a la pròxima.

Avui m'acomiado amb una cançó de One republic, espero que us agradi, feliç estiu!









dimecres, 19 de febrer de 2014

Ja no t'estimo

Miro enrere i recordo quantes vegades havia desitjat oblidar-te i alliberar-me de tu.

Estava tan enamorada...

Mai havia sentit res igual, tan real i intens... estava convençuda que havia trobat l'Amor...!

Havia de lluitar per ell per sobre de tot i ni em cansava, ni n'aprenia...

Seguia donant una oportunitat rere l'altra...

Però cada nova caiguda esdevenia un fracàs que em destrossava més que l'anterior i això m'anava anul·lant profundament... Ja quasi mai era feliç...

M'havia traït tantes vegades a mi mateixa perdonant-he, deixant-he tornar, que ja no sabia distingir l'amor del desamor...

Creia que era important saber perdonar per què t'estimava, i que el fet de què sempre tornessis havia de significar alguna cosa bona! En el fons, no tenia gairebé res més a què aferrar-me...

M'havia autoconvençut de què les vegades en les quals em feies sentir malament, compensaven el moment en què em feies sentir única...

Totalment vulnerable... Em sentia en l'obligació de deixar-t'ho fer...

Tot i anar en contra de la meva pròpia voluntat, no podia despendre'm de tu, com hagués pogut si tu ho erets tot...?!

Però amb el temps, ja gairebé ni podia recordar aquells moments en què jo era especial, perquè ja no ho era mai.

Ja no em donaves res del que necessitava de tu, i el pitjor de tot, és que jo ho acceptava, m'hi havia acostumat.

És ara que per fi miro endavant i em sento tan diferent...

No ha estat gens fàcil per mi, però tu i només tu, m'han fet obrir els ulls en tota aquesta història i és només ara
que puc dir que estava totalment equivocada.

Tu no ets l'amor de la meva vida, ni això nostre era amor...

Puc ser feliç sense tu, tinc tot el que mai em vas donar..., i saps què?

M'he adonat que ni tan sols ho he de demanar.

Ni ho intentis.

Ha passat...

Ja no t'estimo.


Avui m'acomiado amb una famosíssima cançó de Julieta Venegas



dimarts, 4 de febrer de 2014

Diu que té por

No m'ho puc treure del cap.
Hi penso una vegada i una altra i no ho entenc, per més que ho intenti, no puc.

Què vol dir que tens por?? Por??

De què??? De què vagi bé?

Estic molt cansada d'esperar i que no passi res...

Quantes vides creus que viuràs?

És que no ho entenc.

No crec que vulguis estar amb mi, ni tan sols sé ja, si m'estimes...

I què puc fer jo? Què puc dir-te?

Hi ha alguna "cura" contra la "por"?

Com pot ser? Almenys intentar-ho??!

No sé ni com em fa sentir això, no sé cap on anem, ni si sortirem d'aquí...

Dius que és millor que no ens veiem però m'escrius cada dia!

Què he de fer jo? Pretens que faci com si res?

A vegades et necessito tant que més igual fingir que no passa res comtal de parlar i sentir que ets aquí...

Però d'altres moltes estic tan enfadada i desficiada... que només voldria que arribés el final de tot això, sigui quin sigui...

No puc seguir així.

He arribat a pensar en un ultimàtum però em fa por que això no t'allunyi encara més...

No estic preparada, no vull...

Però ja no sé què vols de mi, no entenc per què no podem intentar-ho, a què esperem?

No hi ha res que em faci més feliç que veure't i estar amb tu...

Canviaria qualsevol moment per viure'l amb tu, m'imagino viure la vida al teu costat, i tanco els ulls per pensar-hi, què sentiria? Com seria?

Ets el meu únic pensament.

Sé que vull estar amb tu L.

Sé, que no tinc por.

"No tinc por d'enamorar-me
però tinc por d'enamorar-te
i tinc por d'enamorar-me
sense enamorar-te.

Tinc por de cagar-la,
tenint tantes pors.
Ja no tinc més por.
Només en tinc ganes."


Jordi Serra

L'amor és sentir, i sentir ho engloba tot... A vegades hem d'arriscar-nos a perdre algunes coses per guanyar-ne d'altres...

Avui m'acomiado amb una gran cançó de Coldplay.