dimarts, 26 de novembre de 2013

L'orgull

Avui he tornat a somiar en tu, i m'he despertat amb l'amarga certesa de saber quant t'enyoro encara, no saps quant et trobo a faltar, com m'agradaria saber alguna cosa de tu.

M'és igual, el que sigui, acceptaria un missatge indecent a les 6h del matí, comtal que vingui de tu....

Sóc una persona més aviat rancorosa i poques vegades demano perdó però el cert és que a tu et suplicaria...

Suplicaria de genolls perquè tornessis, perquè em parlessis, perquè volguessis veure'm de nou...

Et busco en tot el que faig, allà on vaig, no saps com m'agradaria, com he desitjat esborrar-te de la meva vida, voldria arrancar-te de dins meu per no pensar mai més en tu.

Mai hagués imaginat que aquella nit freda d'octubre em canviaria la vida d'aquesta manera, que després d'aquell dia on gairebé no sabia res més que el teu nom, quedaria aferrada a tu sense poder desfer-me'n mai més.

Diuen que un clau treu un altre clau, i que aviat coneixeré algú altre i ni recordaré qui vas ser per mi, però jo ja en conec d'altres i no n'hi ha ni un que em faci sentir res comparable a tu.

De fet no m'agraden els altres, no vull ni que se m'acostin, quan estic amb algú encara penso més en tu, per què no són les teves mans les que em toquen, ni els teus ulls els que miren, em sento com si estés fent alguna cosa mal feta, i la "culpa" posterior per no ser-te fidel, per no ser fidel a mi mateixa millor dit, no em deixen gaudir de res.

No sé que fer, em sento tan atrapada, tan lligada sense estar-ho...

Odio profundament aquesta sensació de buit sense tu, odio profundament que hagis marxat, i odio no ser capaç de suplicar-te...

No se capaç de dir-te que sense tu no sóc jo.

Sé de sobres que això no és bo per mi, que no puc viure condicionada al que fa o vol una altra persona que no sigui jo mateixa, però si us plau, que m'expliquin com es fa...!

No vull ser algú que va passar per la teva vida per casualitat, algú que potser tu ja has oblidat...

Vull que tot això acabi, i deixar de fingir que estic bé, que ja ni penso en tu, que estic tan bé ara, sortint, lligant, no he de donar explicacions a ningú!

No m'importa gens que vulguis fer la teva, que estiguis amb altr... Merda no puc ni escriure-ho!

Mentida! Mentida! Mentida! Tota jo sóc una mentida!!

Què he de fer? Rebaixar-me?

Em fa por pensar que si saps com estic en realitat, a quin nivell sóc teva realment...

No vull donar-te la satisfacció de saber que tu sí que ho ets tot per mi...

Avui m'acomiado amb una cançó preciosa de Zahara, espero que us agradi!