dimarts, 17 de setembre de 2013

La veu de l'ànima

Una nit més,
crits ofegats en desolació,
punyen per ressorgir d'entre la penombra,
víctimes d'il·lusions frustrades.

Silencis que ressonen mentides,
parlen de la por a guiar-se pel cor.

Llàgrimes filles de l'enyorança,
m'omplen els ulls de nostàlgia,
l'ànima que volia plorar i no podia.

Somnis prohibits esdevenen la millor realitat amb tu,
quan les paraules es perden entre silencis estridents.

Records passats fan vida al present,
esperances truncades,
d'un futur on no hi ets...

Tan de bo només sonés música de mar en calma... Fa fred de tu...

La brisa i els estels ballen plegats aquesta nit,
ho contemplo encisada,
penso en tu...

De sobte, me n'adono,
em parla i l'escolto,
el seny i el cor decreten treva;
ningú pot aturar-ho,
sentiments vençuts, cedeixen ara,
rendits.

Quan la consciència parla, l'ànima mana.

T'enyoro.

Ja no volia escriure't més cartes en va
és per això que t'he escrit un blog,
així podràs llegir-me i rellegir-me...
cada dia, un trosset, a poc a poc,
per sempre...

Una nit més,
t'escric,
en silenci...

Alliberada.

Però no sóc jo,
és l'Ànima.
Avui m'acomiado amb una cançó de Lana del Rey que m'encanta...

5 comentaris:

  1. Fa fred de tu m'encanta! Que fàcil seria si el seny i el cor decretessin treva.. Bonissim com sempre!
    Aconsegueixes que ens posem a la pell de la protagonista. Gràcies

    ResponElimina
  2. Impressionant!!!! Gràcies per expressar en poesia el que sentim, sense paraules... pto ;)

    ResponElimina
  3. Se m'ha posat la pell de gallina. Es un poema preciós, pur sentiment envoltat de realitat i d'una bellesa sublim.
    El final es genial!

    ResponElimina