dimarts, 17 de setembre de 2013

La veu de l'ànima

Una nit més,
crits ofegats en desolació,
punyen per ressorgir d'entre la penombra,
víctimes d'il·lusions frustrades.

Silencis que ressonen mentides,
parlen de la por a guiar-se pel cor.

Llàgrimes filles de l'enyorança,
m'omplen els ulls de nostàlgia,
l'ànima que volia plorar i no podia.

Somnis prohibits esdevenen la millor realitat amb tu,
quan les paraules es perden entre silencis estridents.

Records passats fan vida al present,
esperances truncades,
d'un futur on no hi ets...

Tan de bo només sonés música de mar en calma... Fa fred de tu...

La brisa i els estels ballen plegats aquesta nit,
ho contemplo encisada,
penso en tu...

De sobte, me n'adono,
em parla i l'escolto,
el seny i el cor decreten treva;
ningú pot aturar-ho,
sentiments vençuts, cedeixen ara,
rendits.

Quan la consciència parla, l'ànima mana.

T'enyoro.

Ja no volia escriure't més cartes en va
és per això que t'he escrit un blog,
així podràs llegir-me i rellegir-me...
cada dia, un trosset, a poc a poc,
per sempre...

Una nit més,
t'escric,
en silenci...

Alliberada.

Però no sóc jo,
és l'Ànima.
Avui m'acomiado amb una cançó de Lana del Rey que m'encanta...

dilluns, 2 de setembre de 2013

La noia que no sabia oblidar

El vent em parla de tu,
ara, que no puc habitar-te,
els teus aromes, la teva llum,
m'acompanyen cada matinada,
i em desperten amb ganes de seguir somian-te.

La meva ment es resisteix a oblidar-te,
s'aferra ferma als records
que ja no recordo,
i s'oblida de la distància que ens separa.

T'amago i et cuido en la memòria,
malgrat la crua realitat estripada,
i invento paraules murmurades,
llançades amb fúria deslligada.

Només és qüestió de temps
i deixaré de pensar,
deixaré de sentir i d'esperar.

Però tot és mentida...
Un fals consol al qual ens aferrem els que no podem oblidar,
els que no sabem oblidar,
pobre voluntat adormida!

No entenc per què segueixes aquí,
per què penso en tu,
si no hi ets, si no et veig,
si no et toco ni et tinc...

Se'm fa difícil explicar,
que res no ha canviat...
Tu ho saps,
i jo també.

Se'm trenca l'ànima.
Realment ho sento així,
te'm fas present lluny d'aquí,
des del més fons en mi...

Solitud que compartim,
com els silencis s'enfilen obrint-se camí.
Només ens cal desgranar els dies,
i les vides paral·leles
i volar desperts per retrobar-nos al fi.

Tan de bo alcis els ulls,
aquesta nit melangiosa,
i la lluna et parli de mi,
ensinistrada, invicte,
al llindar dels somnis per complir.

Tan de bo...
Tu,
tampoc puguis oblidar-me...


Avui m'acomiado amb una cançó d'Antònia Font que m'agrada molt.