dijous, 1 d’agost de 2013

Plor d'estrella

Clamen els somnis,
aquesta nit melangiosa
i traspassa el dol en la fondària,
fins a l'ocell que vola enlaire.

Folgada absència,
ressones ara orfe d'afecció,
i curses capficada,
d'entre el llegat malaurat.

Esclata el plor d'un estel,
que perdut al cel,
canta a l'univers
cançó enamorada
a l'estrella estimada.

Anhelada estrella,
que viatges solitària,
damunt la terra, esqueixada.

I plany la lluna,
que s'ho mira trasbalsada,
sola,
entre la immensitat desconsolada.

I és la pluja, contagiada,
qui eleva nostàlgica,
el plor del seu estel compungit.

Cau una llàgrima sobre la terra enfonsada,
i rega emmascarada,
la més bella rosada.

Besllum d'esperança,
que inundes l'albada,
desperta del somni,
l'estrella enyorada...

Avui, com sempre, m'acomiado amb una cançó d'Adele. Feliç Agost!





3 comentaris:

  1. Et superes una vegada i una altre, cada dia són més bonics. L'enhorabona

    ResponElimina
  2. Siempre hay una estrella perdida ,solitaria....quizás nadie sabe que estás ahí, pero yo no pierdo la esperanza.
    Me gustan las estrellas y tú , la poetisa, la que me haces sentir con tus poemas .....eres una gran estrella, una estrella que cada día brilla con más fuerza.

    ResponElimina
  3. Mentre hi hagi estels hi haurà somnis.
    Gran gran poema... em sorprens cada dia més ;)

    ResponElimina