dilluns, 10 de juny de 2013

Si pogués parlar-te

Si pogués deixar sortir totes les paraules ofegades que et guardo dins meu,
que em cremen, que em criden, que et clamen...

Si fossin elles lliures per decidir,
per obrir-se camí,
i ser dites al fi,
què dirien?

Una nit més,
floreixen dins meu,
paraules alades
fugint de silencis furgats.

Avui només escriuré en fulls de paper,
avui, només m'escoltaré.

De poc em va servir submergir-me endins...

Plena de tu,
em vaig lliurar a l'aventura d'estimar-te,
de voler-te, d'esperar-te...

I nedar tan profund pels camins de la incertesa,
enfosquí de dubtes, neguits i pors...
la poca claror que encara em guiava.

Ja ni l'anhel de glòria passada m'esperançava.

Erets el tot,
i el tot va ser res...

De poc em va servir,
obstinar-me en dibuixar un destí
engendrat d'il.lusions inventades,
imaginades, sospirades...

Si ni tant sols jo podia decidir...

Si pogués parlar-te...

Et diria, que aquell instant,
aquell moment que va ser nostre,
ja no em dol,
i qui sap si potser demà, en faré fortuna
i l'eco del teu record, no serà més amarg consol.

Voldria cridar-li a la nit, al dia, al cel i a la terra,
que estic cansada d'enyorar-te!

Voldria cridar,
però els mots,
ja callen...

Avui m'acomiado amb una cançó de Of monster and men



dimecres, 5 de juny de 2013

Al despertar...

Ressona el silenci profund
a tots els racons de la memòria,
i transforma el món en nostàlgia
el sospir d'un record abatut.

Dolces mans enyorades,
guardeu carícies de consol
que el meu cor necessita
guarir l'ànima tot sol.

Encara sóc aquí estimat...

Crèia que l'amor
mai s'aturaria...

Aquell foc creixent
marcant-nos com brasa,
en les nits salvatges
prodigi dels astres.

Transformà així l'equilibri,
que ja em mancava,
en follia ardent
que ni serena segellava.

Nit estrellada
que invoques els clams de l'amor
escriu nous camins
entre els meus somnis,
que duguin a retrobar-te
joia eterna i dolç repòs.

Somio a vegades
que et puc abraçar,
i escric poemes
que mai seran llegits...
bocins de plor i tristesa
perduts en la immensitat de la nit.

Ja no resten més fulles per caure
i passen els anys
i com les branques que perviuen any rere any
jo t'espero,
inescrutable...

Desperta un nou dia,
i al obrir els ulls
ets tu qui m'acompanya...
passió adormida
reneixes afamada
eterna primera vegada...

- Tornaràs?
- Si.

Avui m'acomiado amb una cançó de Rihanna que m'agrada molt.