dimarts, 21 de maig de 2013

Sempre teu...

Velles il.lusions
ressonen dins seu,
paraules trobades
habiten cohibides,
amb el ressò
d'antics silencis.

Esclau encara,
sentiments amagats
planegen revelar-se;
cansats ja
volen viure sentint,
i sentir que viuen.

Sensacions perdudes,
dansen de nou endins,
il.lusions retrobades
d'un record passat,
que el portava a l'abisme.

Esperances d'allunyar-se
dels camins de l'ahir que
tant volia recordar i que
tant l'apartaven de viure.

Ja només els somnis l'unien a ella.

Però moren els somnis
quan el dia els vesteix de realitat
quan es perden
pels camins del destí.

Esclata un esglai encès,
i noves passes,
gesten ara,
somnis nadons per venir.

Tan de bo!

Desitjos per complir
habiten de dia latents
per sentir en la fosca prudents.

El vell amor no havia marxat mai,
viatjava amb ell i l'acompanyava
nit rere nit, somni rere somni,
no volia sentir-se sol...

Només l'enyorava a ella...

Es podia canviar el passat?

No podia penedir-se del que havia fet, però tot allò que no es va atrevir a fer ni a dir quan més ho desitjava, el turmentava profundament.

No s'adonava que viure
atrapat al passat,
l'havia condemnant
a privar-se del seu
propi present.

Alça les mans enlaire
i clama al cel,
que el temps ni la nit
s'endugui l'essència
de vida que reviu dormint.

Què més li quedava sinó somiar?

Avui m'acomiado amb una cançó preciosa de Bruno Mars, per què sempre puguis penedir-te del que has fet i no del que no has fet...

































dilluns, 13 de maig de 2013

Un no sap el que té fins que ho perd

Eterna primavera que aflores
d'entre les meves belles roses,
evoques records d'un amor acabat,
obstinat en reviure el passat.

I nit rere nit,
dansen per la cambra,
somnis i promeses,
d'un futur que ja no és...

És ara que comprenc
que les hores sense tu només emulen
el pas del temps,
els dies han deixat d'ésser dies,
i resto absent fins l'arribada de l'ansiada nit.

Deixam submergida dins la càpsula dels records,
no vull sentir res més,
l'anhel del desig
transforma en esperança,
petits instants, sospirs al destí.

Torna,
i abraça'm...
sé que em va faltar parlar,
i que ja és tard per escoltar...

Maleeixo el dia en que vaig deixar-te marxar,
és veritat que no vaig saber-te valorar...

Tu preferies pintar,
i jo odiava dibuixar...
però no vull quedar-me sentada
veient la vida passar.

Tanco els ulls,
i veig l'amor com se'n va
cansat ja d'esperar.

Diga'm que no és veritat, desperta'm!

No puc dormir si no és amb tu,
sento que no podré ser feliç
perquè et necessito encara que no ho vulgui...

Estava tan espantada...

Ara en canvi, no hi ha res que m'aterri més,
que restar abatuda,
dins la immensitat del temps enyorada.

Diuen que un no sap el que té fins que ho perd...

Com sempre m'acomiado amb una cançó de Passenger que m'encanta!