dimarts, 26 de març de 2013

Un gir inesperat

Ell i ella caminen en direccions oposades, van pel mateix carrer, per la mateixa vorera, encara no ho saben però es trobaran d'un moment a un altre...

El seu és un amor impossible, un amor perdut, fracassat; cap dels dos va tenir prou valor per arriscar-se a saber què hagués passat si s'haguessin deixat anar aquella nit...

Ella no se'l pot treure del cap.
Hi ha pensat tot aquest temps, l'ha imaginat i desitjat tant que fins i tot hi ha somiat vàries vegades...

Ell ha intentat oblidar-la en va, no aconseguix desfer-se del seu record.

Sovint enyora l'alè d'un camí diferent i es pregunta si la vida li anirà millor així, o hagués hagut d'arriscar-se i vèncer la por en aquell moment.

L'aterra restar anclat en el dubte.

Quan es sent sol, li escriu cartes, li explica tot el que li passa pel cap, els seus grans secrets, ho comparteix tot amb ella.

Li sembla que quan escriu es sent més a prop d'ella, l'ajuda a sentir-se millor; les cartes, però, no les envia mai.

Ella escolta nostàlgica una cançó que li parta d'ell... La música la transporta per uns instants a la il.lusió d'una vida que no és la seva...

Es pregunta si ell també deu pensar-hi.

Ha passat tant de temps...

Potser viu feliçment casat... Potser ja deu tenir una criatura?

Mai s'han tocat, mai s'han tornat a veure, mai més s'han parlat...

Només es somien en silenci, es parlen en silenci, s'estimen en silenci...

Cap dels dos ho sap, cap dels dos n'és de valent...

De sobte, un raig de sol il.luminà el carrer per uns instants, ella baixà la mirada, la claror li fer tancar els ulls involuntàriament, i al alçar la vista, els seus ulls blaus impactaren de tal manera contra els seus que se li disparà el cor.

Va passar tan ràpid!!
els seus camins es van creuar de nou, es retrobaren els ulls, per poc més d'uns segons, però un instant tan efímer, va aconseguir paral.litzar-li el món.

Van continuar caminant en sentit contrari un parell de metres més.

Ella va haver de parar-se, necessitava respirar, el cor li bategava tan ràpid que gairebé li sortia per la boca.
Pensava que era tan evident que tothom se n'adonaria.
Li tremolaven les cames.

Ell ja havia fet mitja volta per trobar-la.

Es miraren als ulls, tan intensament que ja mai més podrien oblidar aquell instant, aquell gir inesperat del destí.

No li va dir ni una paraula,

Se li va acostar directament i li va fer un petó.

De sobte, desperta, confusa, encara podia sentir-lo, encara li tremolen les cames!

Mentre es dutxa encara espitosa pel petó irreal, se sent un xic trista.

De vegades l'amor només és possible en els somnis... I els seus somnis només somiaven no somiar...

Agafà el mòbil de la tauleta de nit, dos trucades de la mare i un missatge:

"Avui he somiat amb tu, vols que ens veiem?"

No s'ho pot creure!!

Se'l llegeix i rellegeix, "avui he somiat amb tu, vols que ens veiem?"

Avui he somiat amb tu?!

No es farà enrere per res del món.

Si és veritat que el destí està escrit, res més bonic que deixar-se guiar...

Avui m'acomiado amb una cançó de The Lumineers




4 comentaris:

  1. Sensacional relat, m'ha posat la pell de gallina. A vegades sembla que efectivament dues persones estan unides pel destí i que tard o d'hora abarán trobant-se. Però com diu el refrany, el destí remena les cartes i som nosaltres els que juguem!

    ResponElimina
  2. Cada dia et superes! Felicitats. Preciós relat, emocionant, màgic!

    ResponElimina
  3. Gran gran relat! Ojalà a la realitat això fos així.. o que em passes a mi, jajaja! Dues persones poden estr unides per un sentiment, però si una d'aquestes persones es nega a acceptar-lo o es creu que és impossible quan es creuen pel "carrer" el sentiment et talla la respiració, però segueixes caminant i això ho sents tota la vida.. però mai arribarà a ser real. I ens seguim somiant en silenci i en secret!
    Gràcies per aquest post.-Timu!

    ResponElimina
  4. A mi em passa sovint. Com m'agradaria trobar-me un matí el mateix missatge. Esperem que el destí no s'oblidi de mi.

    ResponElimina