dimarts, 15 de gener de 2013

Recordant


Ja gairebé no recordo com era la meva vida sense tu però... tan de bo pogués tornar-hi.

Sempre m'havia considerat una persona afortunada, alegre, res em pertorbava, si més no, gaire estona.

Ara, en canvi... visc amb la impotència i la desesperació d'estimar-te inevitablement...

Tan de bo sapiguessis com fereix.

Tan de bo entenguessis què se sent quan vols i no pots, quan no vols i no pots..., quan vius atrapada al passat i no pots o no saps sortir-ne, quan enyores profundament en contra de la teva voluntat... 

Sempre espero que passi alguna cosa, desitjo amb totes les meves forces un canvi, quelcom que m'empenyi fort, que em faci tornar a ser qui era... Quelcom que em torni a tu... o m'hi allunyi per sempre...

Ha passat molt de temps des de l'última vegada i tot i així segueixes aquí per mi...

He descobert sentiments que no sabia ni que existien, i no me'n penedeixo, només estava sent fidel a mi mateixa, vaig apostar per tu, per nosaltres, i durant aquella etapa, tot va valer la pena...

Però ara ho intento i ho intento, creu-me, però tu mai m'ho has posat fàcil, vull oblidar-te i no puc... No sé sortir, quina contradicció, ara sé què és estimar un impossible...

És ara que puc dir que conec l'amor, quan no puc gaudir-lo, he après que puc estimar-te sense tenir-te, que potser sigui aquesta l'essència del verdader amor i em fa por pensar que aquest sigui el preu que hauré de pagar per sentir-lo...

Durant aquest temps sense tu he conegut persones disposades a estimar-me, però sóc molt lluny encara..., les acabo perdent perquè jo... ja no en tinc de present....

No vull estar amb ningú que no siguis tu, no em malinterpretis, ja no en tinc d'esperances, només tinc records, aquest és el meu gran error, viure dels records, però encara que no vulgui, començo a sospitar que m'hi quedaré sempre, fins i tot quan tu creguis que he deixat de fer-ho.

No ho entenc...

Per què sento tant si no ha de ser per mi? Quin sentit té?

Què em passa? Per què no reacciono?

Ja no sóc fidel al que sento? O justament és aquest el problema?

Per què el meu cap insisteix en recordar-te? 

Dec tenir l'ànima extremadament fidel...

Es pot tenir futur quan no vius al present?

I si és així, podré tornar a sentir de nou si no és amb tu?

Com sempre, m'acomiado amb una cançó preciosa de Maná, que sempre m'ha agradat molt.




6 comentaris:

  1. Gràcies de nou per un post tant realista. Jo m'he trobat en una situació així, en realitat encara hi estic inmersa. Si, es molt dur estimar incondicionalment, quan saps que no hi ha res quan estimes sense raó per estimar, quan fa temps que t'han dit que s'ha acabat... quan es converteix en un impossible. T'alimentes de records, de sensacions, de moment passats que es magnifiquen al teu cap i que no pots oblidar.
    Es cruel per una mateixa, perquè sents que això no te fi, que desitges que s'acabi que pari de mortificar-te.. però no ho pots frenar. intentes trobar en algú altre els mateixos sentiments, intentes esborra el que tens dins, però és impossible. I fracasses en altres relacions, perquè no hi ha res que t'opli com el que tens dins i que mai serà.
    I el que més mal fa es veure com l'altra persona abança i consegueix la feliciatat, mentre tu esperes un miracle!
    Quan s'acabarà??

    ResponElimina
  2. Esa persona que pudo ser pero no fué y probablemente jamás será...Lo que está claro es que nunca la podremos olvidar,tampoco apartarla de nuestra mente y mucho menos de nuestro corazón.Es imposible seguro pero necesitamos vivir en el recuerdo de lo que no fué ....pero pudo ser.....

    ResponElimina
  3. Em sento molt identificada amb el que escrius.. I no m'en sento orgullosa!
    Sempre havia pensat que els amors van i venen, que la majoria de vegades duren un temps, però que tenen caducitat i sempre acabes passant pàgina.
    Haig de reconèixer que no sempre es sencill passar aquesta pàgina, que hi ha persones que entren i no surten amb la mateixa facil.litat..
    Estimar es un sentiment preciós.. fins que comença a fer mal.
    Sommies amb el que va ser, enyores aquells moments en que et senties plena, radiant.. feliç.
    Jo aprenc cada dia a viure sense ell, no em queda un altre remei.. Intento gaudir del que tinc, tot i que no s'assembli al que vaig sentir una vegada, ja fa tant temps..!
    Tant de bo algun dia sigui capaç de fer-lo desaparèixer.. Qui sap :(

    ResponElimina
  4. feliç any nou Lletres del Silenci!ja estava esperant el teu post en candeletes..! i + quan el llegueixo i em sento taaaan identificada.. és molt dur seguir endvant amb aquesta situació i +quan ell no et deixa anar! q si em veu amb algú q intenta ferme feliÇ apareix per remoure tot el meu món,fent promesas q mai cumplirà pero mel crec...xq crec en ell i q algun dia madurarà i serem feliços.. encara q el meu propsit 2013 és ferlo fora de la meva vida, deixarho al racó dels records i viure un bon present! bueno..espero el seguent post ;)! gràcieees!!!

    ResponElimina
  5. Hola Lletres del silenci. La meva frase més repetida "ja no hi puc fer res"... I és que arriba un punt que has de passar pàgina i mirar cap endavant. Un lloc on hi sóc jo, jo sense ell, un lloc on sóc feliç, on cada segon de la vida sento la felicitat de ser jo, de tenir tant bons amics, de fer el que m'agrada i deixar-me sentir. Lletres del silenci, no puc esperar a que arribi l'estiu i deixi enrere aquest hivern que m'ha glaçat el cor deixant-me en un passat que mai serà. Amb aquest post, fas néixer un nou brot de primavera cap al meu estiu. Moltes gràcies :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com me n'alegro Joangi! Grácies per llegir-me i dedicar-hi unes paraules! Endavant i força!! Benvingut! ;-)

      Elimina