dimecres, 30 de gener de 2013

L'últim instant

Ja no em fa mal recordar-te, ja no espero res de tu..., ja no somio res amb tu...

Ja no se'm trenca el cor al saber que no viuré mai amb tu, perquè tu, ja vius amb mi...

No entenia per què sentia tant per tu sabent que mai podríem estar junts, ni per què m'aferrava a tu i em negava a oblidar-te si això em destrossava profundament...

Només lluitava contra mi mateixa i és ara, després de tocar fons, que per fi he guanyat...

He entès que estàvem destinats a trobar-nos, a somiar-nos, a estimar-nos... i el fet de saber-ho tan endins, tan certament...

Ja no necessito estar amb tu per saber qui ets per mi...

Ja no em fa mal res...

Mai he sentit res igual... És preciós.

Ara sé que no m'equivocava, sempre hem estat connectats i sempre ho estarem...

Avui t'he sentit una vegada més, només tu podies parlar-me així, en silenci... Només jo hagués pogut entendre't...

Vull tenir-te davant i que em parlis, que em toquis... una última vegada, un últim petó..., un últim...

Parla'm com només tu saps, sense paraules...

Parla'm en silenci que jo t'escoltaré...

Vull un últim instant, gravam un últim record...

Vull estar amb tu tot i saber què no serà res més que això... l'últim adéu.

Sé que sempre voldré un últim petó i és just per això que tenia por...

Ara ja no la tinc...

Escullo un únic moment amb tu tot i saber quant t'enyoraré després..., tan me fa; tu i jo, sols..., no vull res més... un últim instant, jo seré teva..., i tu seràs meu...

Necessito respirar de tu, amb tu...

Després, seguiré aquí, en silenci, però ja no patiré... viuré en tu i tu viuràs en mi...

Perquè no hi ha res més real que nosaltres...

Diga'm adéu...

Un últim instant. L'etern instant...

Avui m'acomiado amb un cançó de Diego Martín y Raquel del Rosario




8 comentaris:

  1. Espectacular. Que ve reflexes la pau interior que es sent quan assimiles que ja no estaràs mai amb una persona. Et felicito

    ResponElimina
  2. Me dejas sin palabras tengo ganas de llorar, solo puedo felicitarte. No dejes de escribir

    ResponElimina
  3. A menudo te encuentro en mi, vives entre mi piel y mi alma....Es bien cierto que tus heridas ya no duelen ni sangran...Ahora ya no espero nada.Te miro a los ojos pero no siento nada, solo paz y calma...Hoy puedo vivir con tu sombra , esa que un día fué mágica.

    ResponElimina
  4. He anat veient com crexia aquest blog, mes rera mes, post rera post... visita rera visita... ara ja has agafat la directa! segueix...
    Saps que sempre sóc discreta en els meus comentaris, i cada post te la seva història, la seva inspiració i tots tenen un denominador comú; l'amor en totes les versions i un valor afegit, i és que fas que tots ens sentim identificats en algún d'ells, veient-nos reflexats en moments viscuts o que vivim en la nostra vida... però avui, mentres llegia segurament la primera, aquest post has fet que em sentís orgullosa, m'has emocionat no pel tema en si, que també, sinó per com ho descrius cada una de les etapes, cada un dels sentiments, amb quina força, seguretat, valor i maduresa ho plasmes, escrius desde el cor... és innat! es un do que tens, els teus dits van a cent per hora per plasmar tot el que et surt quasi bé sense pensar...
    Tot aquest temps, reservant-ho x tu... ara has de recuperar el temps perdut, seguir, seguir i no parar... volem un llibre!
    Estic molt feliç, ara veig que has trobat el teu camí, t'has trobat amb tu mateixa, ets un diamant que cada vegada brilla amb més força...

    molt...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara si que m'has deixat sense paraules... No sé ni què dir...! Moltes gràcies tt!

      Elimina
  5. Gracies de nou per expressar aquests sentiments tant reals, fas que trobi en les paraules els passos a seguir. Quan plasmes el que tantes hem sentit fas que veiem la vida una mica més portable, expliques el que tenim totes dins amb una sensillesa que dones llum a les nostres vides.
    Quan vius amb un sentiment tant fort ja no saps si vius o mors, i en aquest post ho has demostrat, has tornat a posar en paraules el que sento...i el que espero arribar a sentir. Jo porto temps esperant aquest últim moment, però encara no ha arribat. Quan estimes a algú sense esperar res a canvi, quan saps que mai estaràs amb ell i que ell sempre estarà en tu arribes a desesperar. Jo espero que un dia pugui pensar-hi sense que em fagi mal, estar en pau amb mi mateixa i no estar sempre esperant un impossible. Perquè sempre que torna hi caic? Pq el busco sabent que el que trobaré no és el que vull? És picar contra una paret!
    Vols sortir i no pots, tornes a caure en els mateixos errors i cada cop està mes lluny de mi i jo també cada cop estic més lluny de mi. Pq visc una cosa que és irreal.
    Només vull tancar els ulls i que quan els obri ja no estigui esperant res, que pensi en ell i no senti res!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari, és preciós!

      Elimina
  6. Cada dia tinc aquest sentiment.. la necessitat de tenir-lo per última vegada.
    Però quan això passa, quan arriba aquest moment, t’adones que aquesta necessitat torna quan passa el temps..
    Suposo que sóc incapaç de creure’m que mai no el tornaré a tocar, a olorar.. a sentir.
    No goses pensar que no hi haurà cap més petó, cap més carícia.. només de pensar-hi em fa embogir..
    Aquesta necessitat seguirà existint sempre, perquè com bé dius al teu post “ell viu en mi”.. :(

    ResponElimina