dimecres, 30 de gener de 2013

L'últim instant

Ja no em fa mal recordar-te, ja no espero res de tu..., ja no somio res amb tu...

Ja no se'm trenca el cor al saber que no viuré mai amb tu, perquè tu, ja vius amb mi...

No entenia per què sentia tant per tu sabent que mai podríem estar junts, ni per què m'aferrava a tu i em negava a oblidar-te si això em destrossava profundament...

Només lluitava contra mi mateixa i és ara, després de tocar fons, que per fi he guanyat...

He entès que estàvem destinats a trobar-nos, a somiar-nos, a estimar-nos... i el fet de saber-ho tan endins, tan certament...

Ja no necessito estar amb tu per saber qui ets per mi...

Ja no em fa mal res...

Mai he sentit res igual... És preciós.

Ara sé que no m'equivocava, sempre hem estat connectats i sempre ho estarem...

Avui t'he sentit una vegada més, només tu podies parlar-me així, en silenci... Només jo hagués pogut entendre't...

Vull tenir-te davant i que em parlis, que em toquis... una última vegada, un últim petó..., un últim...

Parla'm com només tu saps, sense paraules...

Parla'm en silenci que jo t'escoltaré...

Vull un últim instant, gravam un últim record...

Vull estar amb tu tot i saber què no serà res més que això... l'últim adéu.

Sé que sempre voldré un últim petó i és just per això que tenia por...

Ara ja no la tinc...

Escullo un únic moment amb tu tot i saber quant t'enyoraré després..., tan me fa; tu i jo, sols..., no vull res més... un últim instant, jo seré teva..., i tu seràs meu...

Necessito respirar de tu, amb tu...

Després, seguiré aquí, en silenci, però ja no patiré... viuré en tu i tu viuràs en mi...

Perquè no hi ha res més real que nosaltres...

Diga'm adéu...

Un últim instant. L'etern instant...

Avui m'acomiado amb un cançó de Diego Martín y Raquel del Rosario




dilluns, 28 de gener de 2013

Tancar els ulls...

Ha passat aquesta nit. Tu erets aquí, amb mi...

Ja no sabia on més buscar-te, t'enyorava tant... tenia tanta necessitat de tu, de sentir-te..., la meva pell nua no volia ser tocada per ningú més, ni tant sols jo mateixa podia calmar l'ànsia de tu... el meu cos reclamava el teu una vegada i una altre...

I al tancar els ulls, les nostres mans s'han tornat a trobar, de seguida t'he reconegut, i un petó després, he tornat a tu... Ja no tenia cap pressa; el temps s'atura.

Hem fet l'amor, i ha sigut increïble, perfecte, com abans, com sempre...

Semblaves tan prudent, tan tendre, tan delicat..., volíem sentir cada petó, cada carícia, teníem tot el temps del món i desbordats de passió, no importava res més.

Demano un desig i aquesta nit ja és eterna.

Tenia ganes de cridar el teu nom, al meu cap el repetia una vegada i una altre mentre tu ja erets dins meu...

No em deixis anar..., sóc teva, totalment teva.

He plorat, em queien llàgrimes d'emoció, de satisfacció, no ho sé ben bé, és la primera vegada que ploro tocant el cel...

Potser per què t'he sentit com mai, o potser per què mai havia fet l'amor d'aquesta manera..., tancant els ulls...

M'encanta. Deixam gaudir cada segon.

Extasiada de tu, encara ets dins meu, no t'aturis, si us plau no marxis... No vull que acabi mai...

Em costa respirar, tot és borrós, m'esforço per concentrar-me, no sé on sóc, ja no sento res...

No puc, no puc més... On ets? Torna...!

Què faré ara? I si m'hi acostumo?

Se'm fa un nus a la gola.

Ha passat..., aquesta nit t'he trobat... t'he sentit..., hem fet l'amor i durant uns instants...

Ell..., erets TU.

Avui m'acomiado amb una cançó de Nek







divendres, 18 de gener de 2013

L'oblit

Passa el temps i els records segueixen aquí, els pensaments m'inunden i els somnis no s'aturen.

No perdo l'esperança, no entenc per què, deu ser que m'agrada viure en la incertesa, m'hi dec haver acostumat, no puc desfer-m'hi.

Tot i això res no em porta a retrobar-te, res no m'ajuda a esborrar-te, res no pot suplir-te.

Les hores passen, segueixo aquí, escric, no puc parlar-te, no puc escriure't...

Sóc jo, estic aquí, no em veus? No em sents?

Sóc tan aprop... Et crido i et crido, gairebé no em queda veu, per què no em contestes?

És veritat que no em sents?

És tant el neguit que provoca viure en l'oblit que se'm trenca l'ànima.

Avui només tinc paraules en silenci, envio mots al vent esperant roçar-te per casualitat, esperant que tornin a mi; brisa renovada.

Vull la teva olor, vull sentir-te.

Ja ho deia en Neruda... "es tan corto el amor y tan largo el olvido"...

No vull ser oblidada, no vull viure en l'oblit, que algú em tregui d'aquí, la realitat m'ofega i desperto una vegada i una altre amb el dilema de buscar-te o conformar-me.

No sé com me'n sortiré, només sé que per ara, no puc fer altre cosa que esperar-te...

Com sempre, m'acomiado amb una cançó que m'encanta de REM






dimarts, 15 de gener de 2013

Recordant


Ja gairebé no recordo com era la meva vida sense tu però... tan de bo pogués tornar-hi.

Sempre m'havia considerat una persona afortunada, alegre, res em pertorbava, si més no, gaire estona.

Ara, en canvi... visc amb la impotència i la desesperació d'estimar-te inevitablement...

Tan de bo sapiguessis com fereix.

Tan de bo entenguessis què se sent quan vols i no pots, quan no vols i no pots..., quan vius atrapada al passat i no pots o no saps sortir-ne, quan enyores profundament en contra de la teva voluntat... 

Sempre espero que passi alguna cosa, desitjo amb totes les meves forces un canvi, quelcom que m'empenyi fort, que em faci tornar a ser qui era... Quelcom que em torni a tu... o m'hi allunyi per sempre...

Ha passat molt de temps des de l'última vegada i tot i així segueixes aquí per mi...

He descobert sentiments que no sabia ni que existien, i no me'n penedeixo, només estava sent fidel a mi mateixa, vaig apostar per tu, per nosaltres, i durant aquella etapa, tot va valer la pena...

Però ara ho intento i ho intento, creu-me, però tu mai m'ho has posat fàcil, vull oblidar-te i no puc... No sé sortir, quina contradicció, ara sé què és estimar un impossible...

És ara que puc dir que conec l'amor, quan no puc gaudir-lo, he après que puc estimar-te sense tenir-te, que potser sigui aquesta l'essència del verdader amor i em fa por pensar que aquest sigui el preu que hauré de pagar per sentir-lo...

Durant aquest temps sense tu he conegut persones disposades a estimar-me, però sóc molt lluny encara..., les acabo perdent perquè jo... ja no en tinc de present....

No vull estar amb ningú que no siguis tu, no em malinterpretis, ja no en tinc d'esperances, només tinc records, aquest és el meu gran error, viure dels records, però encara que no vulgui, començo a sospitar que m'hi quedaré sempre, fins i tot quan tu creguis que he deixat de fer-ho.

No ho entenc...

Per què sento tant si no ha de ser per mi? Quin sentit té?

Què em passa? Per què no reacciono?

Ja no sóc fidel al que sento? O justament és aquest el problema?

Per què el meu cap insisteix en recordar-te? 

Dec tenir l'ànima extremadament fidel...

Es pot tenir futur quan no vius al present?

I si és així, podré tornar a sentir de nou si no és amb tu?

Com sempre, m'acomiado amb una cançó preciosa de Maná, que sempre m'ha agradat molt.