dimarts, 26 de novembre de 2013

L'orgull

Avui he tornat a somiar en tu, i m'he despertat amb l'amarga certesa de saber quant t'enyoro encara, no saps quant et trobo a faltar, com m'agradaria saber alguna cosa de tu.

M'és igual, el que sigui, acceptaria un missatge indecent a les 6h del matí, comtal que vingui de tu....

Sóc una persona més aviat rancorosa i poques vegades demano perdó però el cert és que a tu et suplicaria...

Suplicaria de genolls perquè tornessis, perquè em parlessis, perquè volguessis veure'm de nou...

Et busco en tot el que faig, allà on vaig, no saps com m'agradaria, com he desitjat esborrar-te de la meva vida, voldria arrancar-te de dins meu per no pensar mai més en tu.

Mai hagués imaginat que aquella nit freda d'octubre em canviaria la vida d'aquesta manera, que després d'aquell dia on gairebé no sabia res més que el teu nom, quedaria aferrada a tu sense poder desfer-me'n mai més.

Diuen que un clau treu un altre clau, i que aviat coneixeré algú altre i ni recordaré qui vas ser per mi, però jo ja en conec d'altres i no n'hi ha ni un que em faci sentir res comparable a tu.

De fet no m'agraden els altres, no vull ni que se m'acostin, quan estic amb algú encara penso més en tu, per què no són les teves mans les que em toquen, ni els teus ulls els que miren, em sento com si estés fent alguna cosa mal feta, i la "culpa" posterior per no ser-te fidel, per no ser fidel a mi mateixa millor dit, no em deixen gaudir de res.

No sé que fer, em sento tan atrapada, tan lligada sense estar-ho...

Odio profundament aquesta sensació de buit sense tu, odio profundament que hagis marxat, i odio no ser capaç de suplicar-te...

No se capaç de dir-te que sense tu no sóc jo.

Sé de sobres que això no és bo per mi, que no puc viure condicionada al que fa o vol una altra persona que no sigui jo mateixa, però si us plau, que m'expliquin com es fa...!

No vull ser algú que va passar per la teva vida per casualitat, algú que potser tu ja has oblidat...

Vull que tot això acabi, i deixar de fingir que estic bé, que ja ni penso en tu, que estic tan bé ara, sortint, lligant, no he de donar explicacions a ningú!

No m'importa gens que vulguis fer la teva, que estiguis amb altr... Merda no puc ni escriure-ho!

Mentida! Mentida! Mentida! Tota jo sóc una mentida!!

Què he de fer? Rebaixar-me?

Em fa por pensar que si saps com estic en realitat, a quin nivell sóc teva realment...

No vull donar-te la satisfacció de saber que tu sí que ho ets tot per mi...

Avui m'acomiado amb una cançó preciosa de Zahara, espero que us agradi!


dimarts, 17 de setembre de 2013

La veu de l'ànima

Una nit més,
crits ofegats en desolació,
punyen per ressorgir d'entre la penombra,
víctimes d'il·lusions frustrades.

Silencis que ressonen mentides,
parlen de la por a guiar-se pel cor.

Llàgrimes filles de l'enyorança,
m'omplen els ulls de nostàlgia,
l'ànima que volia plorar i no podia.

Somnis prohibits esdevenen la millor realitat amb tu,
quan les paraules es perden entre silencis estridents.

Records passats fan vida al present,
esperances truncades,
d'un futur on no hi ets...

Tan de bo només sonés música de mar en calma... Fa fred de tu...

La brisa i els estels ballen plegats aquesta nit,
ho contemplo encisada,
penso en tu...

De sobte, me n'adono,
em parla i l'escolto,
el seny i el cor decreten treva;
ningú pot aturar-ho,
sentiments vençuts, cedeixen ara,
rendits.

Quan la consciència parla, l'ànima mana.

T'enyoro.

Ja no volia escriure't més cartes en va
és per això que t'he escrit un blog,
així podràs llegir-me i rellegir-me...
cada dia, un trosset, a poc a poc,
per sempre...

Una nit més,
t'escric,
en silenci...

Alliberada.

Però no sóc jo,
és l'Ànima.
Avui m'acomiado amb una cançó de Lana del Rey que m'encanta...

dilluns, 2 de setembre de 2013

La noia que no sabia oblidar

El vent em parla de tu,
ara, que no puc habitar-te,
els teus aromes, la teva llum,
m'acompanyen cada matinada,
i em desperten amb ganes de seguir somian-te.

La meva ment es resisteix a oblidar-te,
s'aferra ferma als records
que ja no recordo,
i s'oblida de la distància que ens separa.

T'amago i et cuido en la memòria,
malgrat la crua realitat estripada,
i invento paraules murmurades,
llançades amb fúria deslligada.

Només és qüestió de temps
i deixaré de pensar,
deixaré de sentir i d'esperar.

Però tot és mentida...
Un fals consol al qual ens aferrem els que no podem oblidar,
els que no sabem oblidar,
pobre voluntat adormida!

No entenc per què segueixes aquí,
per què penso en tu,
si no hi ets, si no et veig,
si no et toco ni et tinc...

Se'm fa difícil explicar,
que res no ha canviat...
Tu ho saps,
i jo també.

Se'm trenca l'ànima.
Realment ho sento així,
te'm fas present lluny d'aquí,
des del més fons en mi...

Solitud que compartim,
com els silencis s'enfilen obrint-se camí.
Només ens cal desgranar els dies,
i les vides paral·leles
i volar desperts per retrobar-nos al fi.

Tan de bo alcis els ulls,
aquesta nit melangiosa,
i la lluna et parli de mi,
ensinistrada, invicte,
al llindar dels somnis per complir.

Tan de bo...
Tu,
tampoc puguis oblidar-me...


Avui m'acomiado amb una cançó d'Antònia Font que m'agrada molt.




dimecres, 14 d’agost de 2013

Temps d'una espera

Raig de sol que il·lumines el dia,
m'acarones el ventre d'esperança,
brotes d'entre les més grans nuvolades,
per alçar-te valent.

El dia fa olor de fragància nova,
temps d'una espera,
que abastes la il·lusió sencera,
ets tan cel com terra.

Paraules alades
esclaten el cor de sentiments,
batecs que galopen plegats,
llum de vida que aflores dins meu.

No serà cap secret,
quan se m'eixampli la panxa,
que ja no camino sola,
i orgullosa explicaré que puc sentir-te.

Aviat el món vindrà a trobar-te,
però no has de tenir de por fill meu,
jo seré aquí per acompanyar-te,

Et vestiré de petons i abraçades,
t'alimentaré de somriures i felicitat
i per dormir et guardaré sota el coixí,
contes amb olor d'encís,
somnis de destí.

Et guardo una llàgrima de consol,
per quan tinguis plor,
i un somriure càlid,
per quan la tristesa et truqui la porta.

Seré el teu abric de petons per gastar,
la mà que t'alçarà quan caiguis,
l'abraç que mai enyoraràs.

Desitjo tenir-te als meus braços,
mirar-te per primera vegada,
i besar-te i olorar-te,
cadell de la mare.

Floreix l'instint,
la màgia de la vida
lliura el fruit de l'amor.

Benvingut fill meu.

La teva mare, que ja t'estima.

Avui m'acomiado amb un poema molt especial per mi, per totes les mares i futures mares.

dijous, 1 d’agost de 2013

Plor d'estrella

Clamen els somnis,
aquesta nit melangiosa
i traspassa el dol en la fondària,
fins a l'ocell que vola enlaire.

Folgada absència,
ressones ara orfe d'afecció,
i curses capficada,
d'entre el llegat malaurat.

Esclata el plor d'un estel,
que perdut al cel,
canta a l'univers
cançó enamorada
a l'estrella estimada.

Anhelada estrella,
que viatges solitària,
damunt la terra, esqueixada.

I plany la lluna,
que s'ho mira trasbalsada,
sola,
entre la immensitat desconsolada.

I és la pluja, contagiada,
qui eleva nostàlgica,
el plor del seu estel compungit.

Cau una llàgrima sobre la terra enfonsada,
i rega emmascarada,
la més bella rosada.

Besllum d'esperança,
que inundes l'albada,
desperta del somni,
l'estrella enyorada...

Avui, com sempre, m'acomiado amb una cançó d'Adele. Feliç Agost!





dilluns, 10 de juny de 2013

Si pogués parlar-te

Si pogués deixar sortir totes les paraules ofegades que et guardo dins meu,
que em cremen, que em criden, que et clamen...

Si fossin elles lliures per decidir,
per obrir-se camí,
i ser dites al fi,
què dirien?

Una nit més,
floreixen dins meu,
paraules alades
fugint de silencis furgats.

Avui només escriuré en fulls de paper,
avui, només m'escoltaré.

De poc em va servir submergir-me endins...

Plena de tu,
em vaig lliurar a l'aventura d'estimar-te,
de voler-te, d'esperar-te...

I nedar tan profund pels camins de la incertesa,
enfosquí de dubtes, neguits i pors...
la poca claror que encara em guiava.

Ja ni l'anhel de glòria passada m'esperançava.

Erets el tot,
i el tot va ser res...

De poc em va servir,
obstinar-me en dibuixar un destí
engendrat d'il.lusions inventades,
imaginades, sospirades...

Si ni tant sols jo podia decidir...

Si pogués parlar-te...

Et diria, que aquell instant,
aquell moment que va ser nostre,
ja no em dol,
i qui sap si potser demà, en faré fortuna
i l'eco del teu record, no serà més amarg consol.

Voldria cridar-li a la nit, al dia, al cel i a la terra,
que estic cansada d'enyorar-te!

Voldria cridar,
però els mots,
ja callen...

Avui m'acomiado amb una cançó de Of monster and men



dimecres, 5 de juny de 2013

Al despertar...

Ressona el silenci profund
a tots els racons de la memòria,
i transforma el món en nostàlgia
el sospir d'un record abatut.

Dolces mans enyorades,
guardeu carícies de consol
que el meu cor necessita
guarir l'ànima tot sol.

Encara sóc aquí estimat...

Crèia que l'amor
mai s'aturaria...

Aquell foc creixent
marcant-nos com brasa,
en les nits salvatges
prodigi dels astres.

Transformà així l'equilibri,
que ja em mancava,
en follia ardent
que ni serena segellava.

Nit estrellada
que invoques els clams de l'amor
escriu nous camins
entre els meus somnis,
que duguin a retrobar-te
joia eterna i dolç repòs.

Somio a vegades
que et puc abraçar,
i escric poemes
que mai seran llegits...
bocins de plor i tristesa
perduts en la immensitat de la nit.

Ja no resten més fulles per caure
i passen els anys
i com les branques que perviuen any rere any
jo t'espero,
inescrutable...

Desperta un nou dia,
i al obrir els ulls
ets tu qui m'acompanya...
passió adormida
reneixes afamada
eterna primera vegada...

- Tornaràs?
- Si.

Avui m'acomiado amb una cançó de Rihanna que m'agrada molt.




dimarts, 21 de maig de 2013

Sempre teu...

Velles il.lusions
ressonen dins seu,
paraules trobades
habiten cohibides,
amb el ressò
d'antics silencis.

Esclau encara,
sentiments amagats
planegen revelar-se;
cansats ja
volen viure sentint,
i sentir que viuen.

Sensacions perdudes,
dansen de nou endins,
il.lusions retrobades
d'un record passat,
que el portava a l'abisme.

Esperances d'allunyar-se
dels camins de l'ahir que
tant volia recordar i que
tant l'apartaven de viure.

Ja només els somnis l'unien a ella.

Però moren els somnis
quan el dia els vesteix de realitat
quan es perden
pels camins del destí.

Esclata un esglai encès,
i noves passes,
gesten ara,
somnis nadons per venir.

Tan de bo!

Desitjos per complir
habiten de dia latents
per sentir en la fosca prudents.

El vell amor no havia marxat mai,
viatjava amb ell i l'acompanyava
nit rere nit, somni rere somni,
no volia sentir-se sol...

Només l'enyorava a ella...

Es podia canviar el passat?

No podia penedir-se del que havia fet, però tot allò que no es va atrevir a fer ni a dir quan més ho desitjava, el turmentava profundament.

No s'adonava que viure
atrapat al passat,
l'havia condemnant
a privar-se del seu
propi present.

Alça les mans enlaire
i clama al cel,
que el temps ni la nit
s'endugui l'essència
de vida que reviu dormint.

Què més li quedava sinó somiar?

Avui m'acomiado amb una cançó preciosa de Bruno Mars, per què sempre puguis penedir-te del que has fet i no del que no has fet...

































dilluns, 13 de maig de 2013

Un no sap el que té fins que ho perd

Eterna primavera que aflores
d'entre les meves belles roses,
evoques records d'un amor acabat,
obstinat en reviure el passat.

I nit rere nit,
dansen per la cambra,
somnis i promeses,
d'un futur que ja no és...

És ara que comprenc
que les hores sense tu només emulen
el pas del temps,
els dies han deixat d'ésser dies,
i resto absent fins l'arribada de l'ansiada nit.

Deixam submergida dins la càpsula dels records,
no vull sentir res més,
l'anhel del desig
transforma en esperança,
petits instants, sospirs al destí.

Torna,
i abraça'm...
sé que em va faltar parlar,
i que ja és tard per escoltar...

Maleeixo el dia en que vaig deixar-te marxar,
és veritat que no vaig saber-te valorar...

Tu preferies pintar,
i jo odiava dibuixar...
però no vull quedar-me sentada
veient la vida passar.

Tanco els ulls,
i veig l'amor com se'n va
cansat ja d'esperar.

Diga'm que no és veritat, desperta'm!

No puc dormir si no és amb tu,
sento que no podré ser feliç
perquè et necessito encara que no ho vulgui...

Estava tan espantada...

Ara en canvi, no hi ha res que m'aterri més,
que restar abatuda,
dins la immensitat del temps enyorada.

Diuen que un no sap el que té fins que ho perd...

Com sempre m'acomiado amb una cançó de Passenger que m'encanta!



dimarts, 9 d’abril de 2013

Somnis alats


Planyen els somnis, 
quan et busquen i et troben.
Nit melangiosa, 
que evoques ossada,
l'anhelada besada.

Esclata un esglai
endins, 
records prohibits,
viatgen perduts, 
dins la immensitat de la nit.
Tossuts. 

Plou com abans plovia,
i de nou 
reneixes alada, 
passió encoberta 
i evoques amarga, 
l'absència més crua.

Somnis que romanen eterns, 
dibuixen vells records 
que es fonen desperts. 

Orfe de tu, avui encara, 
comprenc, 
que moren els somnis
quan la realitat els desperta. 

I voldria aturar el temps
que se m'escapa,
entre els dits,
però no sóc capaç de tancar la ma...

Penses en mi de tant en tant?


Avui m'acomiado amb una cançó de Pink que m'agrada molt.





dimarts, 26 de març de 2013

Un gir inesperat

Ell i ella caminen en direccions oposades, van pel mateix carrer, per la mateixa vorera, encara no ho saben però es trobaran d'un moment a un altre...

El seu és un amor impossible, un amor perdut, fracassat; cap dels dos va tenir prou valor per arriscar-se a saber què hagués passat si s'haguessin deixat anar aquella nit...

Ella no se'l pot treure del cap.
Hi ha pensat tot aquest temps, l'ha imaginat i desitjat tant que fins i tot hi ha somiat vàries vegades...

Ell ha intentat oblidar-la en va, no aconseguix desfer-se del seu record.

Sovint enyora l'alè d'un camí diferent i es pregunta si la vida li anirà millor així, o hagués hagut d'arriscar-se i vèncer la por en aquell moment.

L'aterra restar anclat en el dubte.

Quan es sent sol, li escriu cartes, li explica tot el que li passa pel cap, els seus grans secrets, ho comparteix tot amb ella.

Li sembla que quan escriu es sent més a prop d'ella, l'ajuda a sentir-se millor; les cartes, però, no les envia mai.

Ella escolta nostàlgica una cançó que li parta d'ell... La música la transporta per uns instants a la il.lusió d'una vida que no és la seva...

Es pregunta si ell també deu pensar-hi.

Ha passat tant de temps...

Potser viu feliçment casat... Potser ja deu tenir una criatura?

Mai s'han tocat, mai s'han tornat a veure, mai més s'han parlat...

Només es somien en silenci, es parlen en silenci, s'estimen en silenci...

Cap dels dos ho sap, cap dels dos n'és de valent...

De sobte, un raig de sol il.luminà el carrer per uns instants, ella baixà la mirada, la claror li fer tancar els ulls involuntàriament, i al alçar la vista, els seus ulls blaus impactaren de tal manera contra els seus que se li disparà el cor.

Va passar tan ràpid!!
els seus camins es van creuar de nou, es retrobaren els ulls, per poc més d'uns segons, però un instant tan efímer, va aconseguir paral.litzar-li el món.

Van continuar caminant en sentit contrari un parell de metres més.

Ella va haver de parar-se, necessitava respirar, el cor li bategava tan ràpid que gairebé li sortia per la boca.
Pensava que era tan evident que tothom se n'adonaria.
Li tremolaven les cames.

Ell ja havia fet mitja volta per trobar-la.

Es miraren als ulls, tan intensament que ja mai més podrien oblidar aquell instant, aquell gir inesperat del destí.

No li va dir ni una paraula,

Se li va acostar directament i li va fer un petó.

De sobte, desperta, confusa, encara podia sentir-lo, encara li tremolen les cames!

Mentre es dutxa encara espitosa pel petó irreal, se sent un xic trista.

De vegades l'amor només és possible en els somnis... I els seus somnis només somiaven no somiar...

Agafà el mòbil de la tauleta de nit, dos trucades de la mare i un missatge:

"Avui he somiat amb tu, vols que ens veiem?"

No s'ho pot creure!!

Se'l llegeix i rellegeix, "avui he somiat amb tu, vols que ens veiem?"

Avui he somiat amb tu?!

No es farà enrere per res del món.

Si és veritat que el destí està escrit, res més bonic que deixar-se guiar...

Avui m'acomiado amb una cançó de The Lumineers




dijous, 14 de març de 2013

Senyals

Diga'm que vindràs, estic tan cansada d'esperar-te...

Ja no em queden forces, el teu silenci em colpeix tan i tan fort que ja gairebé no hi sento. 

Atura-ho si us plau, parla'm, torna...!! 

Una dona crida el teu nom al carrer. 

Deixo d'escriure. 

No sé per què ho faig, per què espero que tornis si sé que no et quedaràs, si sé que em perdré...

Ja no vull tornar a sentir-te sense sentir-te, no vull tornar-te a veure sinó et tinc davant...

És una contradicció, sóc una contradicció.

No sé lluitar contra el que sento, el que provoques en mi és tan fort que per molt que ho intenti no puc desfer-me'n. 

Tot i la pena... tot i l'angoixa i la desesperació... sóc completament addicta a tu, a pensar en tu, a somiar-te... 

M'agrada...

Si no ho faig t'enyoro massa. 
Segueixo caminant i un grafiti gegant al carrer firma amb el teu nom!! Somric.

Dóna'm aire perquè pugui respirar, una paraula, un senyal...! 

Diga'm que no ets un somni, que no espero un record, diga'm que ets real...

Pujo al cotxe, encenc la radio... sona la nostre cançó!! 

Se m'ha girat el cor! 

Per què??

Prou! 

Avui m'acomiado amb una cançó que sempre m'ha agradat de Maná.


dimarts, 5 de març de 2013

Ho sé, ho saps...


Sé que no pots oblidar-me,
sé que la distància et fereix,
sé que somies retrobar-me,
sé que m'enyores tant com jo a tu,
sé... que no m'ho diràs...

Les nits sense tu són més llargues que mai, des de que no hi ets tot és fosc, tot és fred...

Somnis trencats, esperances perdudes...

Sé que sóc idiota per esperar-te, per escriure't, per no deixar-te marxar...

Malgrat tot, no vaig escollir sentir així, mai vaig imaginar que es podia estimar d'aquesta manera, mai vaig somiar un amor igual...

Et tinc dins, dins el cap, dins el cor...

Ja no necessito tenir-te davant, puc sentir-te, aquí, ara, sense veure't, sense tocar-te, sense parlar-te...

El teu silenci ja no em dol, és només l'ombra del nostre amor, un amor massa gran per morir mai...

T'espero avui, quan el dia es faci nit, on sempre ho imagino tot amb tu, on sempre et busco...

Sospirs d'esperances retrobades, esborren ara, la tortura de pensar-te i no abraçar-te...

Enyoro les nits on només existíem tu i jo...

I és tan trist...

Sento que se m'escapa la vida, tu allà, jo aquí... Potser per sempre...

Només tu pots aturar d'escurçar-me la vida, només tu pots fer-me viure.

Avui necessito que vinguis, necessito que t'arrisquis...

Venç la por.

Viu.

Deixa't estimar.

Com sempre, m'acomiado amb una cançó de Lady Antebellum







divendres, 1 de març de 2013

No ets res

No vinguis, no hi sóc,
No em parlis, no hi sento,
No em vulguis, no et vull,
No m'esperis, no tornaré.

No queda res, no ets res.

No em miris, no et veig,
No em pensis, no et sento,
No tornis, no t'enyoro.

Records prohibits, somnis trencats, res més.

Camins que no porten en lloc, temps perdut.

Com la mort, com el silenci, no ets res.
Com les paraules que no tornen resposta,
Com els meus pensaments, inútils,
Com la realitat que m'ofega,
Com el passat que mai va existir,
Com el futur que no arribarà,

No ets res.

Voluntat robada,
Llibertat escapçada,
Present truncat.

No queda res. No ets res.

No et facis el valent, ja en tinc prou de covards.

Avui m'acomiado amb una cançó de Shakira




dijous, 21 de febrer de 2013

Un instant et pot canviar la vida...

"Bon dia guapo!

Com va anar ahir la reunió? Vas poder concentrar-te...?

No puc deixar de pensar en tu...

M'encantes... M'encanta estar amb tu...

Tinc tantes ganes de veure't, de sentir-te... No puc pensar en res més...!

Els meus llavis enyoren els teus petons..., el meu cos necessita les teves carícies...

Quan estem junts el món s'atura, el temps s'esvaeix, no m'importa res més...

Vine o em tornaré boja!

No puc passar un dia més sense veure't... Encara sento la pressió del teu cos sobre la meva pell...

Va ser increïble..., màgic..., mai he sentit res igual...

Vull veure't ja...!

Creus que podràs dijous??

El meu marit serà fora...

T'espero... "

"No no no nooooooooo!!!!!!!!!!

Deu meuuuuu!!!!! Noooooo!!!!

No puc respirar!!! Em moroooo!!!!

Tinc un atac de cor!!!

Nooooooooooo!!!!

Ràpid ajuda'm!!!

Li he enviat a ell!!! Li he enviat a ell!!!!!!

Què faig???? Truca'm!!!!

M'estic marejant!!!

Què li dic?? Què li dic???!!!!!

Com ha pogut passar???"

És ben cert que un instant et pot canviar la vida...

Creieu en les casualitats? Realment tot passa per alguna raó?

Havia de deixar de mentir? D'enganyar-me a mi, i a tothom?

Està escrit el nostre destí? El meu destí?

Havia arribat el moment d'enfrontar-me amb la realitat...? De ser honesta...?

I el seu?

Era necessari un cop tan i tan dur?

Sovint ens deixem portar pel que sentim o pel que volem fer en aquell moment i no pensem o no voler pensar en les conseqüències...

Suposo que quan tens una aventura sempre corres aquest risc...

Jo no volia que passés així... No volia fer-li mal...

No sé com ha passat...! Com he arribat fins aquí...?

L'únic que sé és que per mi, ell ho és tot menys una aventura...

Avui m'acomiado amb una cançó de Rihanna




dimarts, 19 de febrer de 2013

Puc sentir-te...

No vull obrir els ulls...

És fosc encara, ets aquí, amb mi...

Em fa por despertar i que desapareguis...

Dóna'm la ma, queda't... una estona més...

Tinc ganes de tu... és un d'aquells dies... et tinc al cap des de abans de despertar-me...

Avui t'he cridat i tu, has vingut...

Ho sabies... podies sentir quant et necessitava i has entrat al meu llit, no m'has dit res... 

Nosaltres no necessitem paraules...

Avui, no volies marxar...

He obert els ulls amb tu... I ja tinc ganes de tancar-los de nou per retrobar-te...

Estàs en tot el que faig, allà on vaig.

Penso en tu desperta i dormida... de dia i de nit...

Se m'accelera el cor, passa sense avisar, estàs aquí... 

Has pensat en mi... I jo... puc sentir-te...

Et sento tan endins... Tan de veritat...

Diga'm que no m'equivoco...

Diga'm que em sents tan com jo...

Diga'm que ets real.

Com sempre, m'acomiado amb una cançó preciosa de Beyoncé




dimarts, 12 de febrer de 2013

Perdona'm

No sé per on començar... Voldria dir-te tantes coses...

Sé perfectament que et mereixes una explicació, sé quant t'he fallat... creu-me..., i el pitjor de tot és, que, saber tant del cert que t'he fet mal, que t'he ferit..., m'ha destrossat profundament...

No hi ha un sol dia que no pensi en tu, que no ens imagini junts... que no enyori haver agafat un camí diferent...

Voldria explicar-te tantes coses...

He intentat lluitar contra això, contra el que sento per tu, he intentat oblidar-te de totes les maneres possibles...

Encara no sé com vaig poder desaparèixer així, ni sé explicar per què ho vaig fer...

No volia dir-te que no, no podia mirar-te i mentir-te... a tu..., no et mentiré mai.

Però si et deia que si...

Si per fi reunia prou valor per veure't, per parlar-te, per tocar-te...

Sé que no hagués pogut deixar-te marxar, no hi hauria volta enrere per mi, i la veritat és que no hi ha res que m'espanti més que el sento per tu...

Voldria dir-te quant ho sento, demanar-te perdó, abraçar-te i dir-te que mai he deixat de voler-te, de pensar-te, d'enyorar-te... Et desitjo tant...

T'estimo amb totes les meves forces, per sobre de tot, t'estimo vulgui o no vulgui, pugui o no pugui...

Voldria demanar-te perdó i no sóc capaç...

No trobo les paraules adients, res em sembla prou per expressar com em sento... Quant ho sento...

Perdona'm, perdona'm, perdona'm...

Però no ets tu, sóc jo...

Sóc aquí, al mateix lloc de sempre.

Ja t'he perdonat...

Avui m'acomiado amb una cançó preciosa de Tracy Chapman





dissabte, 9 de febrer de 2013

Caminar enrere

He de fer alguna cosa per sortir d'aquí, estic tan trista...

No estic bé, gens bé, vine'm a buscar si us plau, només tu pots salvar-me...

No puc més, et necessito ara...

Tan com sempre... Però, més que mai...

Abraçam...

Volia escriure abans, però no tenia res més que el que tinc ara, tristesa...

Voldria caminar enrere, retrobar-te... No deixar-te anar... No et deixaria anar, mai més...

Parlar-te, mirar-te, tocar-te, escoltar-te... Avui només voldria caminar enrere...

Tan és on siguis, tan és on vagis, sempre seràs amb mi... I jo amb tu, no cal que t'ho digui... I, és tan trist...

Sento haver perdut una part de mi... Res pot confortar-me, tot porta escrit el teu nom, tot em parla de tu, i jo...

No me'n sé avenir.

T'enyoro, t'enyoro, t'enyoro...

Camino, camino i caminaré, encara que em costi trobar-te, encara que em perdi, encara que tardi en arribar...

Caminaré el que faci falta per retrobar-te, tan m'és si camino enrere, perquè només tu pots salvar-me, perquè només tu saps qui sóc...

Camino, camino i caminaré...

T'espero, espera'm...

Avui, només estic trista. Avui, només voldria caminar enrere...

Com sempre m'acomiado amb una gran cançó de Damien Rice, que forma part de la banda sonora de la pel.lícula Closer, la qual també us recomano.





dimecres, 30 de gener de 2013

L'últim instant

Ja no em fa mal recordar-te, ja no espero res de tu..., ja no somio res amb tu...

Ja no se'm trenca el cor al saber que no viuré mai amb tu, perquè tu, ja vius amb mi...

No entenia per què sentia tant per tu sabent que mai podríem estar junts, ni per què m'aferrava a tu i em negava a oblidar-te si això em destrossava profundament...

Només lluitava contra mi mateixa i és ara, després de tocar fons, que per fi he guanyat...

He entès que estàvem destinats a trobar-nos, a somiar-nos, a estimar-nos... i el fet de saber-ho tan endins, tan certament...

Ja no necessito estar amb tu per saber qui ets per mi...

Ja no em fa mal res...

Mai he sentit res igual... És preciós.

Ara sé que no m'equivocava, sempre hem estat connectats i sempre ho estarem...

Avui t'he sentit una vegada més, només tu podies parlar-me així, en silenci... Només jo hagués pogut entendre't...

Vull tenir-te davant i que em parlis, que em toquis... una última vegada, un últim petó..., un últim...

Parla'm com només tu saps, sense paraules...

Parla'm en silenci que jo t'escoltaré...

Vull un últim instant, gravam un últim record...

Vull estar amb tu tot i saber què no serà res més que això... l'últim adéu.

Sé que sempre voldré un últim petó i és just per això que tenia por...

Ara ja no la tinc...

Escullo un únic moment amb tu tot i saber quant t'enyoraré després..., tan me fa; tu i jo, sols..., no vull res més... un últim instant, jo seré teva..., i tu seràs meu...

Necessito respirar de tu, amb tu...

Després, seguiré aquí, en silenci, però ja no patiré... viuré en tu i tu viuràs en mi...

Perquè no hi ha res més real que nosaltres...

Diga'm adéu...

Un últim instant. L'etern instant...

Avui m'acomiado amb un cançó de Diego Martín y Raquel del Rosario




dilluns, 28 de gener de 2013

Tancar els ulls...

Ha passat aquesta nit. Tu erets aquí, amb mi...

Ja no sabia on més buscar-te, t'enyorava tant... tenia tanta necessitat de tu, de sentir-te..., la meva pell nua no volia ser tocada per ningú més, ni tant sols jo mateixa podia calmar l'ànsia de tu... el meu cos reclamava el teu una vegada i una altre...

I al tancar els ulls, les nostres mans s'han tornat a trobar, de seguida t'he reconegut, i un petó després, he tornat a tu... Ja no tenia cap pressa; el temps s'atura.

Hem fet l'amor, i ha sigut increïble, perfecte, com abans, com sempre...

Semblaves tan prudent, tan tendre, tan delicat..., volíem sentir cada petó, cada carícia, teníem tot el temps del món i desbordats de passió, no importava res més.

Demano un desig i aquesta nit ja és eterna.

Tenia ganes de cridar el teu nom, al meu cap el repetia una vegada i una altre mentre tu ja erets dins meu...

No em deixis anar..., sóc teva, totalment teva.

He plorat, em queien llàgrimes d'emoció, de satisfacció, no ho sé ben bé, és la primera vegada que ploro tocant el cel...

Potser per què t'he sentit com mai, o potser per què mai havia fet l'amor d'aquesta manera..., tancant els ulls...

M'encanta. Deixam gaudir cada segon.

Extasiada de tu, encara ets dins meu, no t'aturis, si us plau no marxis... No vull que acabi mai...

Em costa respirar, tot és borrós, m'esforço per concentrar-me, no sé on sóc, ja no sento res...

No puc, no puc més... On ets? Torna...!

Què faré ara? I si m'hi acostumo?

Se'm fa un nus a la gola.

Ha passat..., aquesta nit t'he trobat... t'he sentit..., hem fet l'amor i durant uns instants...

Ell..., erets TU.

Avui m'acomiado amb una cançó de Nek







divendres, 18 de gener de 2013

L'oblit

Passa el temps i els records segueixen aquí, els pensaments m'inunden i els somnis no s'aturen.

No perdo l'esperança, no entenc per què, deu ser que m'agrada viure en la incertesa, m'hi dec haver acostumat, no puc desfer-m'hi.

Tot i això res no em porta a retrobar-te, res no m'ajuda a esborrar-te, res no pot suplir-te.

Les hores passen, segueixo aquí, escric, no puc parlar-te, no puc escriure't...

Sóc jo, estic aquí, no em veus? No em sents?

Sóc tan aprop... Et crido i et crido, gairebé no em queda veu, per què no em contestes?

És veritat que no em sents?

És tant el neguit que provoca viure en l'oblit que se'm trenca l'ànima.

Avui només tinc paraules en silenci, envio mots al vent esperant roçar-te per casualitat, esperant que tornin a mi; brisa renovada.

Vull la teva olor, vull sentir-te.

Ja ho deia en Neruda... "es tan corto el amor y tan largo el olvido"...

No vull ser oblidada, no vull viure en l'oblit, que algú em tregui d'aquí, la realitat m'ofega i desperto una vegada i una altre amb el dilema de buscar-te o conformar-me.

No sé com me'n sortiré, només sé que per ara, no puc fer altre cosa que esperar-te...

Com sempre, m'acomiado amb una cançó que m'encanta de REM






dimarts, 15 de gener de 2013

Recordant


Ja gairebé no recordo com era la meva vida sense tu però... tan de bo pogués tornar-hi.

Sempre m'havia considerat una persona afortunada, alegre, res em pertorbava, si més no, gaire estona.

Ara, en canvi... visc amb la impotència i la desesperació d'estimar-te inevitablement...

Tan de bo sapiguessis com fereix.

Tan de bo entenguessis què se sent quan vols i no pots, quan no vols i no pots..., quan vius atrapada al passat i no pots o no saps sortir-ne, quan enyores profundament en contra de la teva voluntat... 

Sempre espero que passi alguna cosa, desitjo amb totes les meves forces un canvi, quelcom que m'empenyi fort, que em faci tornar a ser qui era... Quelcom que em torni a tu... o m'hi allunyi per sempre...

Ha passat molt de temps des de l'última vegada i tot i així segueixes aquí per mi...

He descobert sentiments que no sabia ni que existien, i no me'n penedeixo, només estava sent fidel a mi mateixa, vaig apostar per tu, per nosaltres, i durant aquella etapa, tot va valer la pena...

Però ara ho intento i ho intento, creu-me, però tu mai m'ho has posat fàcil, vull oblidar-te i no puc... No sé sortir, quina contradicció, ara sé què és estimar un impossible...

És ara que puc dir que conec l'amor, quan no puc gaudir-lo, he après que puc estimar-te sense tenir-te, que potser sigui aquesta l'essència del verdader amor i em fa por pensar que aquest sigui el preu que hauré de pagar per sentir-lo...

Durant aquest temps sense tu he conegut persones disposades a estimar-me, però sóc molt lluny encara..., les acabo perdent perquè jo... ja no en tinc de present....

No vull estar amb ningú que no siguis tu, no em malinterpretis, ja no en tinc d'esperances, només tinc records, aquest és el meu gran error, viure dels records, però encara que no vulgui, començo a sospitar que m'hi quedaré sempre, fins i tot quan tu creguis que he deixat de fer-ho.

No ho entenc...

Per què sento tant si no ha de ser per mi? Quin sentit té?

Què em passa? Per què no reacciono?

Ja no sóc fidel al que sento? O justament és aquest el problema?

Per què el meu cap insisteix en recordar-te? 

Dec tenir l'ànima extremadament fidel...

Es pot tenir futur quan no vius al present?

I si és així, podré tornar a sentir de nou si no és amb tu?

Com sempre, m'acomiado amb una cançó preciosa de Maná, que sempre m'ha agradat molt.