dijous, 20 de desembre de 2012

L'amor platònic

L'amor platònic es defineix com un tipus d'amor caracteritzat per la seva manca de sexualitat. És sovint un amor idealitzat, impossible o romàntic, que no arriba a la parella real...

O com ho diria en Sabina: "Hasta los huesos sólo calan los besos que no has dado..."

Estava pensant en tu, em preguntava per què em passa això? Per què de cop i volta i sense buscar-ho ni esperar-ho et tinc al cap?

Deu ser per què no et tinc? Per què en realitat no t'he tingut mai? O potser per què probablement mai et tindré?

Diuen que el verdader amor, el que no caduca mai, és l'amor platònic, l'amor impossible, d'aquest no et desenamores mai.

Ell està casat, i jo..., també...

És un amor prohibit, un impossible, els dos volem estar junts, el que sentim l'un per l'altre és tan gran, tan intens...

No hi ha dia que no ens imagini junts, tu i jo, un davant de l'altre, et tinc tan a prop que em fa mal, em fa por que notis quant fort em batega el cor, no em surten les paraules, em costa respirar, abraça'm si us plau, quedat aquí, portam lluny, et seguiré...

Com viure així? Mai seré plenament feliç, ho tinc tot amb ell, però no et tinc a tu, i no sé què puc fer per seguir endavant sense patir, sense dolor, sense pensar-te ni voler-te...

El meu marit és una bona persona, l'estimo i m'estima, mai faria res per fer-me mal i jo no li faria a ell...

No puc actuar com si res, no puc posar-me una manta al cap i provar-ho, aviam què passa, una vegada i prou..., no puc...

Ho sé bé què passarà, res serà igual per mi, res serà igual a casa meva...

Penso que els dos ens fem enrere perquè els dos sabem que si ens deixem portar no hi haurà volta enrere per nosaltres...

L'amor platònic és una merda, una estafa, no en té res de romàntic, és un "vol i dol", un patiment constant, una pedra que no et deixa avançar...

Només espero que passi alguna cosa, que les coses canviïn, que comenci o acabi, vull ser normal, vull ser feliç...

Tan de bo el dubte no em persegueixi tota la vida.

Sovint em pregunto per què, per què m'ha de passar això a mi.

Què passa? Sóc una inconformista? Una desgraciada? Tinc mala sort?

La meva germana creu que m'he de sentir afortunada per sentir el que sento, per haver estimat d'aquesta manera, per què dos homes em vulguin...

No m'hi sento pas..., ara mateix estic tan trista que podria plorar, vull avançar i no puc, em sento completament perduda.

Potser si fa temps vaig escollir el meu camí, hauria de seguir-lo, lluitar perquè funcioni, ser honesta amb el meu marit i correspondre'l com es mereix...

Aleshores per què no puc desfer-me de tu?

Per què no marxes ni quan et faig fora?

M'hagués agradat tant coneix-et abans, en un altre moment, d'una altre manera...

Només espero que la vida em brindi l'oportunitat d'estar amb tu algun dia, de fer el que em dicti el cor, sense pors, sense dolor, sense enganys ni mentides...

Tan de bo els somnis fossin reals perquè és l'únic lloc on tu i jo som un...

Avui m'acomiado amb una cançó que m'encanta de Sopa de Cabra 



14 comentaris:

  1. Estic tant contenta x tu... Veig que has trobat el teu camí en cada post et superes...fas emocionar, fas sentir, reflexionar i creure... T'apoyaré incondicionalment perque crec amb tu...
    Gràcies x fer aquest post, x fer-me aquest post...
    Gràcies per ser els meus dits que han expressat tant bé allò que sento i jo no sé descriu-re...
    He plorat al mig del carrer... Però més igual, xk aquesta és la veritat...
    Lluitarem x conseguir el somni...
    Com dius tu, somiem?



    ResponElimina
  2. Realment hi ha amors impossibles, amors prohibits?? Jo crec que hi ha amors covards, amors que només van en una direcció. Jo he viscut una amor covard, un amor on jo he estat disposada a donar-ho tot i l’altre persona no. Però no es un amor impossible, es un amor no correspost per covardia. I si, et sents petita, ets sents res quan el que penses que és l’amor de la teva vida no és correspost. Com bé dius en el post, vius pensant en que potser algun dia puguis fer realitat aquest amor... però no ens enganyem, aquest dia mai arriba. I fent al•lusió al post “L’amor caduca”.. en aquests casos esperes i desitges que si, que caduqui, que passi ja, que se’n vagi aquest dolor del cor que no et deixa avançar, que no et deixa viure.
    Hi ha una cançó de M. Bosé que ho explica molt bé “Si puedo volverte a ver”... abans pensava que amb tornar-te a veure en tenia prou, ara després de que el meu amor sigui unidireccional, només tinc ganes de no trornar-te a veure per no sentir aquest punyal al cor cada cop que et veig.

    ResponElimina
  3. increïble post! totes les paraules són adequades a un sentiment que et va consumint per dins a poc a poc sense poder fer res .. sense poder posar-hi remei! un quiero y no puedo! aquest sentiment que es retorça dins teu i sabent que no té un final feliç segueix aquí .. quan ho veus desperten en tu milions de papallones i lo dolent deixa d'existir! només ell .. encara que et manipuli per al seu benefici, encara que no li importes .. aquí estàs perquè penses i tens l'esperança que un dia tot pugui ser .. o que arribi el dia en què no pensi en ell i s'acabi aquest amor platònic ..que només ha existit per a mi.

    ResponElimina
  4. El amor platonico,el amor perfecto.Perfecto por que lo tenemos sobre valorado ,idealizado..Eso es el amor platónico, eso es lo bonito de tener un amor de este tipo. Te lo haces a tu medida, siempre está perfecto, a todo dice que si,es un romantico, me seduce y .....hummm nunca se queja.....Ya,ya se que solo está en mi mente, y así quiero que siga.Esa es la mágia....Un amor platónico no es para tenerlo es para soñarlo.

    ResponElimina
  5. ¿somien ? ¿amor platonic? He fet un compte de quan els Deus i els homes viviam junts ( infantessa i joventut )
    Només va ser un somni

    Compta la llegenda que Hera cansada de les infidelitats
    del seu éspos Zeus, li va demanar a Afrodita Deesa del Amor
    al seu magic collaret de comptes amb la promesa que li tornaria...
    Zeus va caure enamorat i va ser un éspos fidel durant molt de
    temps , peró Afrodita va reclamar el seu collaret i el Deu del Olimp va tornar á fer de les seves
    Hera enfurismada va trencar el collaret i milers de estels
    van omplir el Firmament.....
    Diuen que á vegades Afrodita deixa caure un estel
    si el troveu agafeu-lo ben fort i crideu ben fort als vents
    abans que Hera s´assabenti ,sino , com al jove mariner ,
    us deixara sensa veu , us fará covards de sentiments i
    acabareu en el Limb on viu la gent que te por que li fassin mal i al final només et quedará.......un somni

    Jo també tinc una canço per explicar-me :

    " Aquellas pequeñas cosas " MEDITERRANEO J.M. Serrat 1971









    ResponElimina
  6. Magnifico post... como plasmas por escrito lo que sienten infinidad de personas.
    Sin daños a terceros.
    No estoy de acuerdo en que un amor platónico está hecho a la medida. Para nada, todo lo contrario en la mayoría de los casos pasa a platónico cuando ves que es imposible y que no puedes ponerlo en práctica no por cobardía sino porque no quieres hacer daño a los que te rodean, marido, hijos. Para mi la cancion que mejor lo representa es Ricardo Arjona con su canción. Sin daños a terceros.

    ResponElimina
  7. Totalmente de acuerdo contigo, no es x cobardia.

    ResponElimina
  8. Per mi el gran problema és q hi ha més d'una persona perfecte per cadascun de nosaltres, i si coincideixen en el temps la vida es complica fins a uns extrems inimaginables. N

    ResponElimina
    Respostes
    1. I què pots fer quan et passa aixo? renunciarhi o jugartela?

      Elimina
    2. Ai! Per això és taaan complicat...

      Elimina
  9. Aiiiii que complicat!! Es millor que no hi pensis. Jo acabo d passar per una situacio semblant amb la diferencia de haver-ho probat. Enganxa, t'obsessiones i et fas mal a tu i als teus. I perque? perque els homes casats mai es separan de la dona, la comoditat i la cobardia els supera. I et quedes amb un pam de nassos i patint com una tonta eternamen perque mai deixes d'estimar-lo i d'enyorar els seus petons.....Molta sort!!!!

    ResponElimina
  10. Conec la situació! Però jo hi vaig caure. Tots dos casats. Cadascun amb bona relació a casa. No buscàvem ni necessitàvem més. Però allò ens va donar una il.lusió nova i indescriptible. Em va estimar moltíssim, ho sé. I jo a ell massa.
    Però n'hi va afegir una altra a la relació.

    Ara només penso en quina sort no haver decidit deixar-ho tot per ell. Hem de valorar el que tenim! Només som conscients del valor que tenim quan veiem que ho podem perdre... o quan ho hem perdut.

    ResponElimina
  11. Senzillament fantàstic !!!

    ResponElimina
  12. Trobo molt injust el egoïsme del escrit. Només un té dret a dues opcions, dues possibilitats, dos amors i el pobre home casat es pensa que només te a la seva dona i sense saber res es troba al mig d'una ruleta. No te opció a lluitar perque no sap que esta al mig d'una lluita. La comunicaacio es important i si ja no estimes a algú , deixal! Pero no l'enganyis! Es millor ser honest i deixar marxar a una persona que no pas viure dues històries ferint a tothom al voltant....

    ResponElimina