diumenge, 30 de desembre de 2012

"La tornada"

Havia pres una decisió i n'estava completament convençuda, posava la mà al foc.

Aquesta vegada no et deixaria tornar.

No m'ho puc permetre, ja no.

M'ho has fet tantes vegades, i el pitjor de tot és que jo t'ho he deixat fer.

Fins ara, sempre t'he rebut de la mateixa manera en la que tu tornaves, com si mai no haguessis marxat...

Aquesta vegada és diferent però, ha passat massa temps... tan com per adonar-me´n que no sóc gens important jo per tu.

Aquests 6 mesos m'han anat molt bé, els 3 primers han estat tot teus, el meu cap era teu, el meu cor, el meu cos...

Només pensava en tu, en buscar un per què, només volia una explicació, alguna cosa a la que aferrar-me, quelcom que m'ajudes a no patir més, a passar pàgina...

Per sort, tot és qüestió de temps, no?

Se m'ha girat el cor, les cames em tremolen... gairebé no puc respirar, muda... Vols veurem.

Vols veurem?? Ara vols veurem??

Han passat 6 mesos, 6 mesos!!!

Per un moment, he quedat paral.litzada...

Fins ara creia que el fet de que tornessis significava que t'importava, que no m'havies pogut oblidar, que pensaves en mi...

Passava el temps i una vegada rere l'altre em feia les mateixes preguntes: per què marxa? Per què m'ho fa? Tornarà? I quan per fi ho feies... ja se m'havia oblidat tota la resta.

Voluntat robada, voluntat perduda. 

No m'importava res més, havies tornat! 

Canviava un moment de glòria per molt de temps buida, completament perduda, cor trencat.

Només és un covard? 

Què li passa?? De debò li agrado tan com diu?

He intentat tallar-ho tantes vegades... he volgut tant que acabés, poder oblidar-te... tant com gairebé les vegades que desitjava i somiava tot el contrari. 

Res d'això, ja més igual.... ja no hi han més "perquès", no els vull, he esgotat totes les preguntes, he superat els límits.

Sempre he cregut en l'amor, però és ara que me n'adono que jo creia erròniament en l'amor...

Pensava que només es podia sentir el verdader amor quan el vivies des de el desamor, quan tenies un amor prohibit, un impossible, algú que et feia tornar boja, un voler i no poder, un amor platònic...

El que no sabia és que podia sentir i viure un amor igual d'intens amb algú que de veritat em volgués.

Ara sé que et deixava tornar per què creia en tu, en nosaltres, lluitava per un desamor i no per un amor...

Aquesta vegada no, mai més.

He conegut algú, algú que vol veurem cada dia, m'escriu, em truca, diu que em troba a faltar...

Ell vol estar amb mi, no té pors ni dubtes, no juga a cap joc estrany...

No et contestaré, és per això que escric... no et donaré cap explicació, faré com tu.

Pots estar tranquil, jo, no tornaré...

En el fons ja tinc el que més volia, el que tan i tan he desitjat...que tornessis...

Un plaer haver coincidit amb tu.

Com sempre, i per acabar bé l'any, m'acomiado amb un cançó de Malú, per totes aquelles persones que volen deixar enrere un present més que passat...







dijous, 20 de desembre de 2012

L'amor platònic

L'amor platònic es defineix com un tipus d'amor caracteritzat per la seva manca de sexualitat. És sovint un amor idealitzat, impossible o romàntic, que no arriba a la parella real...

O com ho diria en Sabina: "Hasta los huesos sólo calan los besos que no has dado..."

Estava pensant en tu, em preguntava per què em passa això? Per què de cop i volta i sense buscar-ho ni esperar-ho et tinc al cap?

Deu ser per què no et tinc? Per què en realitat no t'he tingut mai? O potser per què probablement mai et tindré?

Diuen que el verdader amor, el que no caduca mai, és l'amor platònic, l'amor impossible, d'aquest no et desenamores mai.

Ell està casat, i jo..., també...

És un amor prohibit, un impossible, els dos volem estar junts, el que sentim l'un per l'altre és tan gran, tan intens...

No hi ha dia que no ens imagini junts, tu i jo, un davant de l'altre, et tinc tan a prop que em fa mal, em fa por que notis quant fort em batega el cor, no em surten les paraules, em costa respirar, abraça'm si us plau, quedat aquí, portam lluny, et seguiré...

Com viure així? Mai seré plenament feliç, ho tinc tot amb ell, però no et tinc a tu, i no sé què puc fer per seguir endavant sense patir, sense dolor, sense pensar-te ni voler-te...

El meu marit és una bona persona, l'estimo i m'estima, mai faria res per fer-me mal i jo no li faria a ell...

No puc actuar com si res, no puc posar-me una manta al cap i provar-ho, aviam què passa, una vegada i prou..., no puc...

Ho sé bé què passarà, res serà igual per mi, res serà igual a casa meva...

Penso que els dos ens fem enrere perquè els dos sabem que si ens deixem portar no hi haurà volta enrere per nosaltres...

L'amor platònic és una merda, una estafa, no en té res de romàntic, és un "vol i dol", un patiment constant, una pedra que no et deixa avançar...

Només espero que passi alguna cosa, que les coses canviïn, que comenci o acabi, vull ser normal, vull ser feliç...

Tan de bo el dubte no em persegueixi tota la vida.

Sovint em pregunto per què, per què m'ha de passar això a mi.

Què passa? Sóc una inconformista? Una desgraciada? Tinc mala sort?

La meva germana creu que m'he de sentir afortunada per sentir el que sento, per haver estimat d'aquesta manera, per què dos homes em vulguin...

No m'hi sento pas..., ara mateix estic tan trista que podria plorar, vull avançar i no puc, em sento completament perduda.

Potser si fa temps vaig escollir el meu camí, hauria de seguir-lo, lluitar perquè funcioni, ser honesta amb el meu marit i correspondre'l com es mereix...

Aleshores per què no puc desfer-me de tu?

Per què no marxes ni quan et faig fora?

M'hagués agradat tant coneix-et abans, en un altre moment, d'una altre manera...

Només espero que la vida em brindi l'oportunitat d'estar amb tu algun dia, de fer el que em dicti el cor, sense pors, sense dolor, sense enganys ni mentides...

Tan de bo els somnis fossin reals perquè és l'únic lloc on tu i jo som un...

Avui m'acomiado amb una cançó que m'encanta de Sopa de Cabra 



diumenge, 16 de desembre de 2012

L'amor, caduca?

Penso en tu des d´abans de despertar-me, passen les hores i segueixes aquí, estàs amb mi, vius en mi, tu ets qui m'acompanya sempre, m'adormo pensant en tu...

M'agrada com em fas sentir. Quan estic amb tu em sento viva, conto els minuts per tornar-te a veure, per tocar-te, per abraçar-te, vull sentir-te, estic molt nerviosa, toca'm, tu i jo, no necessitem més, que ens cegui la màgia, que el temps s'aturi.

Penso en tu de nit i de dia, desperta i dormida... no puc controlar-ho, tan és, no m'importa...

Estic enamorada de tu, i ho cridaria als quatre vents!! 

Les meves amigues em diuen que això només passa al principi, que només sóc tan feliç perquè encara no fa ni 2 anys que estem junts, i ben aviat la rutina ens invadirà i serem com tothom, una parella més... ja no serem especials, s'acabarà la passió, la il.lusió, ni tan sols recordarem la màgia... 

A totes els hi ha passat, i totes pensen el mateix: "l'amor, caduca."

I jo em pregunto: "si els hi ha caducat, per què segueixen amb ell??"

Els experts comparen el fet d'estar enamorat amb un trastorn obsessiu compulsiu, es veu que la condició psicològica de l'enamorat, que no pot deixar de pensar en l'altre, esdevé al nivell d'un trastorn obsessiu! 

Sovint apareixen estudis que asseguren que l'amor caduca, i com si amb aquesta sentència no n'hi hagués prou, també s'hi atreveixen a posar-hi data. 

N'hi ha que parlen d'un any, de tres, o fins i tot quatre anys, com a màxim...

Mira't així, ha de tenir caducitat per la força... O, no? 

Un món ple de trastocats per amor?! 

No estaria malament..., jo m'hi quedaria a viure, enamorada per sempre...

De fet, aquesta és la raó de ser, experts en anatomia expliquen que les persones entren i surten d'aquest estat d'enamorament perquè el cervell no podria resistir mantenir-se en aquest desgast constantment! 

És per això que resulta impossible estar enamorat de dues persones alhora, al contrari del que passa amb el desig sexual, és clar que pots sentir-te atret per més d'una persona al mateix temps...

Altres teories, menys científiques, però també amb certa lògica, diuen: 

L'amor neix del desig, que neix de l'absència de l'altre, quan ja el tens, ja no hi ha absència i per tant ja no hi ha desig, i si no hi ha desig...

I què passa amb els nostres pares per exemple? 

No us ho heu preguntat mai? 

Ningú que faci almenys 5 anys que té parella segueix enamorat? 

Et passes un temps embogit perdut, desitjant amb totes les teves forces ser correspòs, estar amb aquella persona, somiant, imaginant, idealitzant... i quan per fi es fa realitat, què? Ja està? S'esfuma? Se't passa? 

No ho crec pas! 

Deu ser el trastorn obsessiu que parla per mi? 

O és que pensar el contrari se'm fa massa difícil de digerir? 

Què en penseu? L'amor, caduca?

I si fos així..., pots gaudir de l'amor plenament si ja no estàs enamorat? 

Com sempre, m'acomiado amb una cançó preciosa de Shania Twain, pels qui sobreviuen al temps, i a l'amor.


dilluns, 10 de desembre de 2012

Ho he fet...

No puc deixar de pensar en tu, en nosaltres, com em miraves..., els teus ulls, podria perdrem als teus ulls, mira'm, ho donaria tot per poder mirar-te ara mateix...

Tanco els ulls i només et veig a tu, si els deixo tancats una estona més puc sentir-te... encara puc, una vegada més... he intentat no pensar-hi, però contràriament al que esperava, m'encanta fer-ho... No ho vull deixar de fer!

Estic sola, començo a escriure, ara només t'escric a tu, no sé escriure res més..., això però, no t'ho diré ni a tu, ni a ell.

Mai hagués imaginat que seria així, se'm fa difícil fins i tot escriure-ho...

No tinc remordiments... cap ni un...!

Com pot ser?

M'hauria de preocupar, oi?

I per què no em sento malament doncs??

Ho he fet... Definitivament sóc INFIDEL.

No és que me'n senti especialment orgullosa, però tampoc me n'avergonyeixo el més mínim...

Dec ser molt egoista.

No em sento malament perquè he fet el que sentia, el que tan desitjava..., i el pitjor de tot és que m'ha encantat.

Una vegada vaig sentir una frase que em va agradar molt: "sempre s'ha de fer el que un sent, encara que després ploris" seria meravellós que sempre poguéssim fer el que realment sentim, veritat?

Aleshores, és un problema que jo no plori?

Jo estimo la meva parella, no vull que acabi, però no vull deixar de veure'l a ell...

Viure amb un i morir per l'altre...

Es pot fer això?

Sóc normal?? Encara sóc una bona persona?!

He perdut el cap??

Com sempre m'acomiado amb una cançó que m'encanta de Fito y Fitipaldis.