dijous, 8 de novembre de 2012

Vull ser mare ja!

Sempre he volgut ser mare; somio amb que arribi aquest dia des de que era una nena! Però ara, des de fa un temps..., en tinc més ganes que mai, unes ganes que lluny de mantenir-se aturades, punyen més urgents que mai.

Certament em fa por arribar a obsessionar-me i passar-ho malament.

Aquesta nit he somiat que estava embarassada, tenia una panxa força maca, no era gaire gran encara, estava esplèndida, em sentia molt bé, era tan feliç!

Sento que ara és el meu moment, estic més que preparada!
M'imagino embarassada, entro a botigues de roba, i no puc evitar fixar-me en roba de bebè, penso en noms...,em miro els cotxets, (no se què passa però els carrers en van plens de Bugaboos).

Friso per ser mare ja!!

Ell, en canvi, no en té d'instint, li costa entendre com em sento..., no entén ni vol entendre, com per mi, ha passat d'un desitg, d'una il.lusió de futur, a gairebé una necessitat...

Últimament, sempre que parlem del tema acabem discutint... i jo feta un mar de dubtes...

Al principi de la relació va dir-me que si, que algun dia voldria tenir fills i jo em vaig aferrar a això.

Som una parella estable, els dos tenim feina i ja fa 4 anys que vivim junts; no obstant, a dia d'avui segueix sense saber quan arribarà aquest moment, començo a sospitar que ni tan sols sap si arribarà...

Diu que ell no està preparat per tenir fills, li agrada la vida que té, s'hi troba còmode, és feliç així, perquè complicar-se amb una criatura?

Em sento molt frustrada, què he de fer?

Estic completament perduda.

Jo ja podria ser mare perfectament; a la meva edat els meus pares ja ens tenien a la meva germana i a mi.

M'angoixa pensar que en pocs anys, l'edat precisament, podria començar a convertir-se en un obstacle per mi.

L'estimo i ell m'estima a mi, creia haver trobat l'amor de la meva vida i per culpa d'això, fins i tot m'ha passat pel cap deixar-lo abans que la relació pugui esdevenir insuportable...

No sóc capaç de renunciar a la maternitat, però tampoc sé si podria renunciar al que sento per ell...

Entenc que tenir un fill no és una decisió que es pugui prendre a la lleugera, és cosa de dos... No voler fills és igual de respectable que voler-ne, no...?

Es pot frenar l'instint maternal i no sentir-se malament?

Què es pot fer quan desitges tant ser mare i la teva parella no vol?

Avui, com sempre, m'acomiado amb una cançó de Ella Baila Sola.


14 comentaris:

  1. Uff, que dificil!! "to be or not to be...that's the question"
    Yo soy madre,y tengo un hijo de casi 21años.Adoro a mi hijo,lo quiero con locura , daría mi vida entera por el sin dudarlo ni un instante.Dicho esto y retrocediendo en el tiempo, creo que nunca tuve esa obsesión por ser madre ,lo fuí, lo soy y ya.Creo que es un tema demasiado personal,que cada persona siente diferente la maternidad .A mi particularmente nunca me ha gustado demasiado planificar,soy de las que piensa que hay que dejar un poco al destino que decida...que te sorprenda.Sinceramente y con todo mi respeto para todos y aunque sé que os parecerá egoista,la madre soy yo y la decisión es mia,creo que los hijos de entrada son de la madre siempre,el padre puede serlo ..., ó nó.
    Quiero apuntar que hay padres maravillosos y parejas fantasticas...
    pero no siempre es así.

    ResponElimina
  2. Jo també vull ser mare!!!!! però no puc, pq no tinc una relació estable, i tampoc tinc tanta necessitat com per ser mare soltera.
    Al igual que el comentari anterior, i tornant al tema del post, crec que els fills son de la mare i que els homes en el fons també ho senten així. Ells no poden sentir el llaç que té una mare amb un fill, pq aquest fill no el fan ells... el fill el fa la mare al seu interior i la vinculació que tenen les mares amb els fills mai la arribarà a tenir un pare.
    Per tant penso que tenir un fill és una cosa que hem de decidir nosaltres, pq serem qui els farà, qui els criarà, qui estrà sempre allà.... de mare només n'hi ha una!

    ResponElimina
  3. D'aquest post es pot treure molt suc. La veritat és que és difícil opinar perquè mai m'he trobat en aquesta situació. No em puc arribar a imaginar tenir un instint tan fort com per plantejar-me deixar a la meva parella perquè no em puc imaginar la meva vida sense ell.

    Tinc una nena petita i quan em vaig quedar embarassada ni tenia instint maternal, ni m'havia plantejat ser o no mare, ni res! Va venir i benvinguda va ser! Ara sento que és el millor que m'ha passat a la vida i contràriament als comentaris anteriors no penso que sigui un tema de la mare només... en el meu cas la meva parella ho desitjava molt més que jo i si algú n'estava convençut era ell... Després de passar per un part i per uns primers mesos amb un bebè no em puc imaginar tenir un fill sense la teva parella, per mi és unió, és fruit de l'amor i és formar una família. Deixant de banda que no em veuria capaç de fer-ho tota sola i que per mi la meva parella és una peça clau en aquesta aventura que ens hem endinsat.

    El que si que és veritat és que les dones tenim la sort de poder parir una criatura i els homes no... però després del part que vaig tenir, no m'importaria que hagués sigut el meu marit el que ho hagués viscut enlloc de mi...

    De mare només n'hi ha una, i de pare només n'hi ha un.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bé! Bravo!!!! Opino el mateix que tu.

      Elimina
  4. NO DEIXIS DESCRIUREEE :)

    ResponElimina
  5. Siguiendo con las respuestas anteriores: tengo dos hijos uno de 20 y otro de 12 y me pasó lo mismoque a ti.... con la gran diferencia que lo queríamos los dos. Me tomaba la temperatura para saber el día exacto de ovuluación, poníamos un cogin para que el semen penetrara mejor... todo era insuficiente para el itento. Cuando por fin dio positivo no hay palabras para describirlo, los dos alucinamos.
    No renuncies a tus sueño!!

    ResponElimina
  6. Entenc tant les teves paraules! Gairebé diria que t'has inspirat en mi per escriure-ho!
    Quan arribes a aquest punt tot es confús, jo crec que has de valorar que desitges més en cada moment, si hi ha un moment en que el desitg de ser mare es massa fort i es transforma en el més important, será el moment de plantar-te, fins llabors esperar....
    Si hi penso molt, em desespero...

    Germana biònica

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tambe em sento molt identificada, pero estic pitjor que tu, pq he arribat al punt que ja no penso en res mes q en ser mare, per mi, com molt be diu el post, ha passat a ser una necessitat. m´estic plantejant seriament canviar la meva vida, potser realment ell no es la persona que jo pensava, si no vol tenir un fill amb mi esta cla q no ho deu ser...em sento perduda, moltes gràcies per aquest post, l´hagues pogut escriure jo perfectament.

      Elimina
  7. Tinc 41 anys. Fa dos em van diagnosticar menopausa. Volia ser mare a tota costa, sentir que es creava un llaç amb una personeta a la que havia d'ensenyar i protegir la resta de la meva vida. No aconseguia parella estable i vaig decidir quedar-me embarassada de la primera próxima relació que tingués. Va resultar que ell no en volia per que ja tenia dos nens del seu anterior matrimoni. Em va trencar el cor i vaig entrar en depresió, doncs em vaig acabar enamorant, gracies a les seves mentides, ja que em deia que volia tenir un fill meu. No va ser així. Només volia tenir-me per passar bones vetllades mentre la mare dels nens càrregava amb ells tota sola. El cas es que l'estat depressiu va accelerar el procés de la menopausa. Vaig pensar que justament faria amb mi el mateix que amb ella, però va ser encara pitjor. Després de mantenir la relació durant dos anys, ho vaig haver de deixar. No podia continuar amb un home que no comprenia la necessitat humana que jo tenía i que de pas m'enganyava. Va tornar amb la seva dona i els seus fills. No és una qüestió d'instint, si no una qüestió natural.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vas fer molt bé en deixar-lo, aquest home no et mereixia!

      Elimina
    2. Això que expliques és molt dur.. Ho has d'haver passat molt malament i t'entenc perquè en tinc 35 i em fa por haver esperat massa.
      Tinc unes ganes bojes de ser mare barrejades amb por al desconegut, m'han vingut de cop, fins ara no tenia instint maternal però fa 1 any que dono voltes al tema i ara ja es casi una necessitat. Amb la meva parella no estem massa be, fa temps que estem en una crisi de parella forta per altres temes, tot i que fa un munt d'anys que estem junts i la relació sempre ha estat molt estable, ens estimem molt i els 2 volem tenir fills. Jo no vull renunciar a ser mare, i m'estic plantejant tirar-me a la piscinia i tenir aquest fill amb ell i després que sigui el que hagi de ser.. perquè l'edat no perdona i no puc permetre el luxe d'anar esperant a que funcioni la relació per tenir un fill. Si que es veritat que tothom et diu que davant una crisi no es bo tenir un fill, però crec que a aquestes alçades del que puc arribar a arrepentir-me més és de no haver-lo tingut o d'esperar massa i que ja no hi sigui a temps..

      No se.. estic confusa..

      Elimina
  8. Bufff, és la primera vegada que vinc a parar aquest blog després d'haver posat a google 'Vull tenir un fill', l'instint que porto a dins des de fa uns mesos m'ha fet escriure aquesta frase esperant a veure què hi trobava. Veig que la meva situació no és gaire diferent a la de vosaltres: un mar de dubtes, pors, falta de trobar el moment just que la teva parella també estigui decidida a tenir-ne..en fi... Aquest 2016 és per mi un any de traspàs, si a finals d'any no hi ha un pas una mica ferm hauré de prendre una decisió. Ser mare és un instint massa fort, els fills hi són sempre i les parelles van i vénen... No vull penedir-me de no haver estat mare. Tic-tac-tic-tac.. ;)

    ResponElimina
  9. Quan estava llegint, pensava que ho havia escrit jo... penso i estic igual que tu! En un punt de decisió extrema, jo sabia que volia ser mare si o si... però des de fa un temps ho portava dins, però ho anava portant bé... fins que la meva millor amiga em va trucar i em va dir que estava embarassada, va ser un moment d’alegria extrema i per un altre banda una frustració extrema, i va ser la gota que va basar el got,vaig parlar amb la meva parella per telèfon pq estava fora i quan li vaig dir, aquells dos segons de silenci que va fer... em van cremar molt més -va pensar ell, (ara si que la hem liat) portava temps saben el pq de tot plegat, però clar millor callar així no hi ha conflictes, fins què ja no va poder ser! I el tema és que la meva parella te tres fills del primer matrimoni, i ens portem uns anyets... vull dir jo en tinc 35 i ell un pèl més... i jo no en tinc cap i ara ho necessito, realment existeix el rellotge... i ara ho necessito amb totes les meves forces, i si s’ha de prendre una decisió... i no te res a veure que no l’estimi, pq l’estimo en bogaria, però s’ha de prendre. Jo tinc una prioritat, ser mare, com ell en te una, que son els seus fills.
    No hi haurà res ni ningú que em negui aquesta necessitat, excepte la naturalesa, que m’ho pot negar, però jo ho vull saber.
    Ànims a totes les dones que els hi passa això...

    ResponElimina
  10. Ostres... m'alegra llegir els vostres comentaris i veure que no sóc la única persona que se sent com jo. He arribat a aquest blog escrivint a google "la meva parella no vol tenir fills". Com a moltes de vosaltres, des de fa poc més d'un any que he començat a sentir que vull ser mare. És difícil d'explicar amb més paraules: simplement ho vull, sento que és el moment. És quelcom instintiu.
    Ell no és que no en vulgui, és simplement que "no és el moment", "potser més endavant", "quan canviem de casa", "quan tingui menys lio a la feina"... No m'ha dit mai que no, però tampoc mai m'ha dit que sí.
    I mentrestant jo pateixo, perquè jo ho sento amb totes les meves forces.
    He pensat, com algunes de vosaltres, si té sentit seguir en una relació en què no compartim algo tan important com un projecte de família en comú.
    Estic feta un embolic, i no sé com sortir-me'n. Faig ioga, meditació, teràpia Gestalt... però res acaba d'ajudar-me.
    Ànims i força per a totes!

    ResponElimina