dimarts, 6 de novembre de 2012

Més que una infidelitat

Porto uns dies evitant pensar, i encara crec que me n´he sortit prou bé… tot i que a cada moment se´m repeteix alguna de les teves frases, les esborro ràpidament, em nego a pensar-hi un sol segon, no puc pensar-hi!

Però, es pot evitar? Que algú m´expliqui com.

Fins avui m´he mantingut ocupada, ocupada de pensament, havia creat una barrera, i si em venia qualsevol record relacionat amb tu, ràpidament saltava l´alarma de “no no no, no vull pensar, no puc pensar!!".

Aquesta tarda t'he sentit la veu, has trucat a casa, jo era al seu costat, i tot i que la meva particular alarma ha saltat, si l´evites, encara que sigui per un instant, és com si es cansés d´avisar-te i es rendís sense cap tipus d´esforç, tot i que sap que t´està abandonant, que t´ha traicionat.

No puc deixar de pensar en tu, tanco els ulls i només et veig a tu, els teus ulls no m'abandonen mai, les meves mans enyoren les teves, dona-me-la, tu i jo, una sola mà.

No puc viure així, no està bé, no està bé!!!

No només el destrossaria saber que m'he enamorat d'un altre home, si sapigués que ets tu..., això el mataria! 

No puc, no ho podem fer això!!

Ets massa important per ell, mai més serà igual!  No sé si podré lluitar contra això...

M'aturo, intento pensar en una vida sense tu..., tanco els ulls, i m'he n'adono que per mi ja res és igual...

M'he enamorat de tu.

Què has de fer quan et trobes en una encreuada d'aquesta magnitut?

En una situació com aquesta, és millor renunciar al teu amor, si saps que faràs mal a tanta gent, a persones a les que estimes?

O és veritat que cadascú ha de lluitar i buscar la seva pròpia felicitat?

Podem triar de qui ens enamorem??

Avui m'acomiado amb una cançó de La Orega de van Gogh.



4 comentaris:

  1. Vivimos en una sociedad, esa que marca lo que está bien y lo que no lo está...ja ja cuanta hipocresía ..!! A menudo pienso que vivimos en un mundo ficticio, irreal,eso sí, somos unos actores estupendos, interpretamos nuestro papel sin más...Y volvemos a lo de siempre, dónde empieza nuestra libertad?, es que no somos dueños ni de nuestros propios sentimientos?Quién es nadie para decidir a quién debemos amar,porqué está mal??Me tortura , me enloquece, no lo puedo parar..no lo quiero parar!!
    Que me pasa? quiero estar .. pero.. no se ,quizá seria mejor olvidar?? En realidad me gustaría dormirme, no despertar jamás, soñar,soñar y no pensar,dejarme llevar..y otra vez mi mente, ahí está!
    El duelo , la batalla, quién ganará?....estoy cansada,agotada.... ya no puedo mas.Por qué, por qué???Qué he hecho mal? me pude equivocar?
    No sé, no entiendo, solo queria amar, amar y nada más.

    ResponElimina
  2. bfff.... quina descripció de la realitat. Penso que no tothom té algún prototip que l'enamora, però realment els sentiments no es poden controlar.. Jo si em trobés en una situació així, miraria d'aturar-la.. pero si de debò em sentís enamorada de l'altre persona lluitaria fins a aconseguir la meva felicitat, a ell.

    ResponElimina
  3. La verdad es que estar en esa situación es complicado, pero hay que ser egoístas, pensar en uno mismo y en lo que realmente queremos.
    Muchas veces pensamos con la cabeza la manera de intentar evitar esos sentimientos, pero realmente lo que domina es el corazón. Por ello, lo mejor es dejarse guiar por él e intentar explicarle a tu pareja lo antes posible.
    Tarde o temprano, si realmente sientes por la otra persona se lo tendrás que decir, por lo que cuanto antes se dejen las cosas claras mucho mejor.
    Al final hemos de tener en cuenta que los sentimientos no los podemos dominar.

    ResponElimina
  4. Es una situació molt complicada, pq no podem controlar els nostres sentiments. Quan et trobes en una situació així, el millor que pots fer és intentar que lo cosa no arribi a més.
    sempre he pensat que ens hem d'arriscar, que hem de lluitar per la pròpia felicitat, però si l'altra persona no lluita per la relació estarás tota la vida arrossegant un sentiment que mai arribarà a la seva culminació.
    Serà aquelles relacions que mai comencen i per tant mai t'avandonen.. et persegueix tota la vida i mai te'n desfas.
    I això es la mort de l'ànima, ets sents buit i res del que ve després t'omple!

    ResponElimina