dimecres, 14 de novembre de 2012

C'est fini!

No t'importo tant com per veurem; tu no en tens de necessitat, tant t'és que passi un mes com que en passin quatre.

No t'importo tant com per parlar-me, ni m'escrius ni em contestes!
Per què no m'escrius?!

A tu et va més el silenci.

És més fàcil desaparèixer, oi? així mai dius que no, però en canvi deixes la porta oberta a l'esperat si.

Només ets un covard! Això ja rossa la mala educació.

Per què m'ho fas? Per què em tractes així?

No ho entenc!

Et sóc igual?

Tan poc t'importo?

No sóc ningú per tu?

Què em passa? Per què t'ho deixo fer?

Ja no tinc orgull?!

M'he fet aquestes preguntes tantes vegades, t'he donat tantes oportunitats, t'he esperat tant, t'he desitjat tant...

M'havia acostumat a viure així, a estimar-te a així, a tenir-te sense tenir-te, a canviar un moment de felicitat per molts moments de profunda tristesa; immersa en la desesperació del dubte i en l'agonia de voler-te i no poder-te.

Tu, indubtablement, formes part de la meva vida, de la meva història.
Però hi ets gràcies a mi, sóc jo la que t'he volgut mantenir, la que m'he aferrat a tu.

Suposo que perden-te a tu, deixava enrere una part de mi, una part de mi que només sortia quan estava amb tu.

La millor part de mi. No necessitava res més, què més podia demanar estant amb tu? Era feliç.

Amb el temps, que no ha estat poc, m'he adonat que això no és el que vull per mi, això ja no em compensa, ni tan sols m'estimula.

Ja més igual que no tornis, ja no t'espero, ja no et penso, ja no et somio, ja no t'imagino, ja no t'idealitzo...

M'ha costat suor i llàgrimes acceptar que no ets qui creia que eres...

I és ara, que per fi estic preparada per fer-ho, per deixar-te marxar, pots estar tranquil... passo pàgina i aquesta vegada seré conseqüent.

T'ensenyo les meves cartes del joc únicament perquè em retiro.

"Este adiós no maquilla un hasta luego,
este nunca no esconde un ojalá,
estas cenizas no juegan con fuego,
este ciego no mira para atrás.

Este notario firma lo que escribo,
esta letra no la protestaré,
ahórrate el acuse de recibo,
estas vísperas son las de después.

A este ruido tan huérfano de padre
no voy a permitirle que taladre
un corazón podrido de latir.

Este pez ya no muere por tu boca,
este loco se va con otra loca,
estos ojos no lloran más por ti."

J. Sabina - Nos sobran los motivos

Avui, per no perdre el costum, m'acomiado amb un tema de Gotye que m'encanta.


10 comentaris:

  1. Genial el post i la poesia d'en Sabina! Moltes gràcies!!

    ResponElimina
  2. increible!has tornat a possarme la pell de gallina amb les teves paraules..!realment és al punt on em trobo. El punt en el q has de donar el pas, dir adéu a una etapa de la vida q ja no recompensa. la balança es decanta cap a lo negatiu bordejant la bogeria! gràcies per fer veurem q una etapa nova és possible! the show must go on...

    ResponElimina
  3. Vivir en un sueño... A veces somos incapaces de acabar definitivamente con ese amor , que sin saber por qué ha marcado nuerstra vida de una forma especial.Permanece ahí oculto en una pequeña parcela de nuestro corazón,forma parte de nuestra vida pero antes ó después acaba por dañarnos, no lo podemos disfrutar , nos produce momentos de inmensa nostalgia y de una profunda tristeza.Creo que hay que saber pasar página y mantenerlos ahí como lo que son ...sueños.....sueños ...nada más.

    ResponElimina
  4. m'ecanta aquest post! ets lo más!

    ResponElimina
  5. Que dificil és tancar etapes, que difícil renunciar, que dificil passar pàgina i que fàcil es autoflagelar-se.... Hem d'aprendre a tancar portes i obrir finestres, a dir adeu a temps abans que se'ns podreixi el cor (com diu Sabina). Ens enquistem en relacions sense futur, en amors que no ens estimen, en relacions que ens destrueixen PERQUÈ HO FEM???
    Parlar es fàcil, i dir-nos que ja està que això no val la pena també, però en la soledat ens obsessionem i enbogim per una persona que no ens truca, no ens parla, no ens estima... i ens aferrem a un "potser" a un "algun dia" i perdem la vida pensant que això arribarà. I no arribarà mai.. estic convençuda que no arribarà mai, el meu cap ho sap.. però el meu cor, que es idiota, segueix esperant!

    ResponElimina
  6. ooo m'ha impactat...Absolutament identificada... perquè hi ha persones que et fan sentir que treus el millor de tu mateix? només ho percebem nosaltres o es real? la frase: M'ha costat suor i llàgrimes acceptar que no ets qui creia que eres...m'ha posat els pels tan de punta que em feia mal...Genial

    ResponElimina
  7. Molt d'acord amb aquestes paraules: << M'ha costat suor i llàgrimes acceptar que no ets qui creia que eres...

    I és ara, que per fi estic preparada per fer-ho, per deixar-te marxar, pots estar tranquil... passo pàgina i aquesta vegada seré conseqüent. >>

    El més difícil és adonar-se que aquest algú no et mereix, pq no t'arriba ni a la sola de la sabata..

    NINGU pot absorbir ni trastocar a ningú..

    ¡¡¡ U R THE BEST !!!

    ResponElimina
  8. m'encanta, m'identifico molt, m'encanta la cançó, és una de les meves preferides, a més a més, el poema m'ha semblat preciós i molt adient i ben escollit. la veritat és que m'he sentit així, i crec que no jo ho havia expressat tant bé. m'encanta. gràcies!!!

    ResponElimina
  9. Avui només puc dir-te gràcies gràcies i gràcies! Per fer-me veure la realitat i per fer-me veure que ja n'hi ha prou... Que ja no és qüestió de tenir amor propi o orgull va més enllà de tot això... Es adonar-te k ja thas entregat aquella persona i no ets corresposa... Que s'ha de posar un punt i final i matar l'agonia i la fustració... "Este adiós no maquilla un hasta luego"... Com sempre poema i canço molt acertats! I fantàstics!!

    Gràcies de nou per obrir-me els ulls i per donar-me forces... Més de les que et penses... Per mi aquest post és un dels millors, potser també, perquè em sento total i absolutament identificada...

    C'est fini...

    ResponElimina
  10. jo no estic preparat... però ho estaré algun dia

    ResponElimina