divendres, 30 de novembre de 2012

La cita!

M'estava pintant la primera ungla quan de sobte m'ha sonat el mòbil! (De tant en tant també va bé dedicar-se una estona a tu mateixa!)
No tenia el número gravat i l'he agafat tan tranquil.la.

- Si?
- Hola... Saps qui sóc?
- Mmmm no...
- Sóc l'Albert... et trucava per si t'anava bé sopar aquesta nit.
- Mmm avui?
- Si avui, estàs bé? pots parlar?
- Mmm si, no, perdona, estic treballant ara et trucaré eh.


Buff que malament! He quedat fatal! Merda s'haurà notat? No volia dir-li que m'estava fent la manicura! Quina vergonya, m'he posat molt nerviosa!!

- Bertaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!
A què no saps què m'ha passat???
M'acaba de trucar!!!!
- Qui??
- L'Albert!!!! El del dissabte passat!!!!
Mare meva quina vergonya! M'he posat super nerviosa, diu que si vull anar a sopar avui?!
- Ostres! Què fort! Veus! Al final t'ha trucat! I què li has dit?
- Li he dit que estava treballant i que el ara el trucaria.
Què li dic?? Hi vaig??
Quèeeeeeee em poso??????
- Siii!! I ja l'has trucat? On ets ara?
- No! Ara el trucaré, aiii tinc mal de panxa!


Ja està, ja l'he trucat, hem quedat a les 21h al triangle! Estic molt nerviosa! Quasi ni recordo la seva cara!

Vols dir que el reconeixeré? Quina vergonya!! Vaig passar la nit amb ell sense coneix-se'l... No pensava que em trucaria! No vaig guardar-me el seu número... No sé per què no me'l vaig guardar?!

Vam connectar molt bé, (en tots els sentits!), suposo que pensava que no ens tornaríem a veure mai més...

Va ser una nit boja, no paràvem de ballar, ens ho vam passar realment bé, i tu te'm vas plantar davant...

No ho he fet mai jo això, és la primera vegada que me n'he anat al llit amb un desconegut... i la veritat és que va anar molt bé, ens vam entendre de seguida, no sé com explicar-ho, em sentia segura, em vaig deixar anar i contràriament al que esperava, va ser tan dolç... No apartaves els teus ulls de mi, vam connectar i per un instant ja no érem dos desconeguts.

Arribo tard merda, hi ha molta gent al triangle, d'entrada no veig ningú que em soni... És pitjor que una cita a cegues això! Havíem de quedar aquí?

Ja està, vens cap a mi...

- Pots fer el favor d'explicar-m'ho toooot??!! Porto tot el dia esperant la teva trucada!!! Com va anar?
- Berta m'he enamorat.
- Jajaja va anar bé doncs?
Bé i què? Parla!!! Va passar alguna cosa? Us tornareu a veure?
- Això espero! Mooolt bé... em va convidar a sopar, és tan atent... vam acabar a casa seva...

M'agrada molt, és guapíssim i el trobo tan interessant, és educat, divertit, i no puc deixar de pensar en ell, no me'l trec del cap...

Parlàvem força mentre sopàvem, res important, havíem begut, estàvem nerviosos; gairebé no tinc records de casa seva, només el veig a ell, a ell sobre meu...

El que més m'agrada és com em fa sentir després... no tinc la sensació d'estar amb un estrany, no sé com explicar-ho, em fa sentir especial, i el sexe és increïble...!

L'únic que em preocupa és que les dues vegades que ens hem vist hem acabat igual...

Mai havia connectat tan ràpid amb ningú, vol que ens tornem a veure divendres que ve per sopar, li he dit que sí... Però ara em fa por que no se'm prengui en serio, que només vulgui això de mi...

Tampoc sé gaires coses d'ell... I si té parella? I si no en vol...? No m'ha dit res en tota la setmana.

La tercera cita ha sigut millor si cap! Ara ja estic completament enganxada a ell, volia haver parlat més, intentar conèixer-nos millor...

Ho vull saber tot d'ell, però quan el tinc davant, només intento concentrar-me per no tirar-me als seus braços!

No l'escolto gaire, em rossa per casualitat, jo el toco involuntàriament...

No puc... Cada vegada et tinc més a prop, és com un imant...

El món s'atura, ja no podem separar-nos.

Espera..., una última vegada..., un últim petó...

Vull estar amb tu, només amb tu.

Em fa por que tu només vulguis això de mi, no sé què sents, ni què busques, però jo... vull més...

Hem quedat d'aquí dos dissabtes per sopar... No vol veurem de dia?

Què es pot fer quan vols parlar i no pots?

Quan ho vols tot i et conformes amb res?

Avui m'acomiado amb Pereza!






dimecres, 28 de novembre de 2012

L'espera

No puc més, escric per no escriure't a tu... No puc escriure't per molt que ho vulgui, per molt que ho necessiti... No puc dir-te res més perquè ja t'ho he dit tot...

Passen les setmanes (i ja en són moltes) i la teva absència esdevé cada vegada més i més dolorosa...

Diuen que el temps ho cura tot i que la distància fa l'oblit, i doncs? Per què a mi se'm fa tan dur? Sóc l'excepció?

Quan temps més ha de passar per què no em faci mal recordar-te ni pensar-te?

Per què no puc oblidar-te si ja no hi ets!?

En el fons o sé bé per què no puc...

Com diria en Ricardo Arjona, "el problema no es tu ausencia, el problema es que te espero..."

No puc perquè t'espero, sempre t'espero...

Què em passa? Deu ser que el meu cor sap alguna cosa que jo no se...?

El temps passa i quan em sembla impossible que puguis tornar, apareixes de nou, sempre ho fas, si marxes, tornaràs....

La pregunta hauria de ser per què espero a algú que està clar que no vol quedar-se?

Al principi se'm feia molt més dur, estava enfadada, desesperada, fins i tot obsessionada...no saber res de tu em desequilibra, sempre em passa el mateix, estic dins d'un cercle del que no sé sortir.

Però després passen els dies i mica en mica em vaig asserenant, torno a recuperar el control perdut.
Em sento forta, fins i tot me n'alegro que ja no hi siguis! ja ho tinc superat això! Tan de bo no tornis aquesta vegada!!

Miro d'acceptar que no hi ets, que això és el que hi ha, que tu vens i te'n vas...

Quan no hi ha res que em faci sospitar que puguis marxar, quan millor estem, tu desapareixes com si mai no haguessis estat aquí.

Per què?? Per què ho frenes?

No t'agrado prou?

O és que tens por d'enamorar-te?

Hi penso i encara em sento pitjor. Em fa por romandre aferrada a tu i no saber sortir d'aquí; ha passat força temps, i tot i així res ha canviat per mi...

Avui m'he despertat pensant en tu..., merda, no puc més...et necessito, et trobo tant a faltar, per molt que vulgui no puc allunyar-te de mi... no se si podré aguantar més temps així...

Ens tornarem a veure? Diga'm que si per què pugui descansar...

Torna, torna, torna...

Abrasa'm si us plau, no em deixis anar...

Que aquest moment no aturi mai.

Avui m'acomiado amb una cançó de l'ex grup musical Melon Diesel.



dimarts, 20 de novembre de 2012

Només som amics...

T'he escrit moltes vegades, més de les que et puguis imaginar...

Crec que m'agrades des de el primer dia que ens vàrem veure; de seguida vaig sentir-me atreta per tu...

Érem joves, l'estiu era el nostre aliat i ens passàvem el dia junts, al carrer, ens ho explicàvem tot, ho compartíem tot, gairebé inseparables.

Sempre has tingut quelcom que et fa especial, diferent, ets una d'aquelles persones que captiva, la gent t'escolta quan parles; a mi em vas conquistar des del primer dia i ja t'hi has quedat per sempre...

Quan estem junts tinc la sensació que tu sempre hi seràs... Miro al futur i t'hi veig en ell; formes part de mi, del que sóc.

A vegades, quan fa dies que no quedem i ens veiem, et miro, i sé qui ets, m'agrada la manera en la que formes part de la meva vida, m'encanta que siguis aquí, ens retrobem, ens abracem, parlem de tot, ens entenem, discutim, ens escoltem, ens respectem, som amics...

D'altres en canvi, tanco els ulls i seria capaç d'imaginar-m'ho tot al teu costat... penso en tu i et trobo tan a faltar...

Em costa fins i tot escriure-ho, no ho he dit mai en veu alta...

Jo... penso en tu, hi penso molt..., cada dia... t'escric, t'imagino, ens imagino, no en tinc prou amb ser amics... vull estar amb tu, ho vull tot amb tu...

No sé com ha passat, ni quan ha passat! És d'ara això?? De sempre...?

No puc centrar-me, conec gent però... no m'interessen, m'he adonat que ningú m'omple com tu, ningú m'interessa més que tu, ningú m'enten millor que tu, ningú m'agrada com tu... no vull estar amb ningú que no siguis tu...

Tant per edat com per experiència, em creia perfectament capaç de diferenciar l'amistat de l'amor; no obstant, amb tu tot és diferent; hi penso però no sé què hauria de fer, em fa por equivocar-me, i si per tu només sóc una amiga??

M'hauria d'arriscar a dir-t'ho?

No vull perdre el que tenim, no ho suportaria... Sé que res podria ser igual si t'ho confesso i tu no sents el mateix, només d'imaginar-ho... Em moro. Ets massa important per mi.

Però tampoc vull penedir-me de no ser fidel al que sento, no seria feliç així, no puc fer veure que no sento el que sento i resignar-me a viure amb el dubte tenint-te tan a prop...

Avui enlloc d'acomiadar-me amb una cançó us en deixo dues, una perquè és preciosa i l'altre perquè a part de preciosa, m'evoca bons records. Jarabe de Palo i Andrés Calamaro.




dimecres, 14 de novembre de 2012

C'est fini!

No t'importo tant com per veurem; tu no en tens de necessitat, tant t'és que passi un mes com que en passin quatre.

No t'importo tant com per parlar-me, ni m'escrius ni em contestes!
Per què no m'escrius?!

A tu et va més el silenci.

És més fàcil desaparèixer, oi? així mai dius que no, però en canvi deixes la porta oberta a l'esperat si.

Només ets un covard! Això ja rossa la mala educació.

Per què m'ho fas? Per què em tractes així?

No ho entenc!

Et sóc igual?

Tan poc t'importo?

No sóc ningú per tu?

Què em passa? Per què t'ho deixo fer?

Ja no tinc orgull?!

M'he fet aquestes preguntes tantes vegades, t'he donat tantes oportunitats, t'he esperat tant, t'he desitjat tant...

M'havia acostumat a viure així, a estimar-te a així, a tenir-te sense tenir-te, a canviar un moment de felicitat per molts moments de profunda tristesa; immersa en la desesperació del dubte i en l'agonia de voler-te i no poder-te.

Tu, indubtablement, formes part de la meva vida, de la meva història.
Però hi ets gràcies a mi, sóc jo la que t'he volgut mantenir, la que m'he aferrat a tu.

Suposo que perden-te a tu, deixava enrere una part de mi, una part de mi que només sortia quan estava amb tu.

La millor part de mi. No necessitava res més, què més podia demanar estant amb tu? Era feliç.

Amb el temps, que no ha estat poc, m'he adonat que això no és el que vull per mi, això ja no em compensa, ni tan sols m'estimula.

Ja més igual que no tornis, ja no t'espero, ja no et penso, ja no et somio, ja no t'imagino, ja no t'idealitzo...

M'ha costat suor i llàgrimes acceptar que no ets qui creia que eres...

I és ara, que per fi estic preparada per fer-ho, per deixar-te marxar, pots estar tranquil... passo pàgina i aquesta vegada seré conseqüent.

T'ensenyo les meves cartes del joc únicament perquè em retiro.

"Este adiós no maquilla un hasta luego,
este nunca no esconde un ojalá,
estas cenizas no juegan con fuego,
este ciego no mira para atrás.

Este notario firma lo que escribo,
esta letra no la protestaré,
ahórrate el acuse de recibo,
estas vísperas son las de después.

A este ruido tan huérfano de padre
no voy a permitirle que taladre
un corazón podrido de latir.

Este pez ya no muere por tu boca,
este loco se va con otra loca,
estos ojos no lloran más por ti."

J. Sabina - Nos sobran los motivos

Avui, per no perdre el costum, m'acomiado amb un tema de Gotye que m'encanta.


dijous, 8 de novembre de 2012

Vull ser mare ja!

Sempre he volgut ser mare; somio amb que arribi aquest dia des de que era una nena! Però ara, des de fa un temps..., en tinc més ganes que mai, unes ganes que lluny de mantenir-se aturades, punyen més urgents que mai.

Certament em fa por arribar a obsessionar-me i passar-ho malament.

Aquesta nit he somiat que estava embarassada, tenia una panxa força maca, no era gaire gran encara, estava esplèndida, em sentia molt bé, era tan feliç!

Sento que ara és el meu moment, estic més que preparada!
M'imagino embarassada, entro a botigues de roba, i no puc evitar fixar-me en roba de bebè, penso en noms...,em miro els cotxets, (no se què passa però els carrers en van plens de Bugaboos).

Friso per ser mare ja!!

Ell, en canvi, no en té d'instint, li costa entendre com em sento..., no entén ni vol entendre, com per mi, ha passat d'un desitg, d'una il.lusió de futur, a gairebé una necessitat...

Últimament, sempre que parlem del tema acabem discutint... i jo feta un mar de dubtes...

Al principi de la relació va dir-me que si, que algun dia voldria tenir fills i jo em vaig aferrar a això.

Som una parella estable, els dos tenim feina i ja fa 4 anys que vivim junts; no obstant, a dia d'avui segueix sense saber quan arribarà aquest moment, començo a sospitar que ni tan sols sap si arribarà...

Diu que ell no està preparat per tenir fills, li agrada la vida que té, s'hi troba còmode, és feliç així, perquè complicar-se amb una criatura?

Em sento molt frustrada, què he de fer?

Estic completament perduda.

Jo ja podria ser mare perfectament; a la meva edat els meus pares ja ens tenien a la meva germana i a mi.

M'angoixa pensar que en pocs anys, l'edat precisament, podria començar a convertir-se en un obstacle per mi.

L'estimo i ell m'estima a mi, creia haver trobat l'amor de la meva vida i per culpa d'això, fins i tot m'ha passat pel cap deixar-lo abans que la relació pugui esdevenir insuportable...

No sóc capaç de renunciar a la maternitat, però tampoc sé si podria renunciar al que sento per ell...

Entenc que tenir un fill no és una decisió que es pugui prendre a la lleugera, és cosa de dos... No voler fills és igual de respectable que voler-ne, no...?

Es pot frenar l'instint maternal i no sentir-se malament?

Què es pot fer quan desitges tant ser mare i la teva parella no vol?

Avui, com sempre, m'acomiado amb una cançó de Ella Baila Sola.


dimarts, 6 de novembre de 2012

Més que una infidelitat

Porto uns dies evitant pensar, i encara crec que me n´he sortit prou bé… tot i que a cada moment se´m repeteix alguna de les teves frases, les esborro ràpidament, em nego a pensar-hi un sol segon, no puc pensar-hi!

Però, es pot evitar? Que algú m´expliqui com.

Fins avui m´he mantingut ocupada, ocupada de pensament, havia creat una barrera, i si em venia qualsevol record relacionat amb tu, ràpidament saltava l´alarma de “no no no, no vull pensar, no puc pensar!!".

Aquesta tarda t'he sentit la veu, has trucat a casa, jo era al seu costat, i tot i que la meva particular alarma ha saltat, si l´evites, encara que sigui per un instant, és com si es cansés d´avisar-te i es rendís sense cap tipus d´esforç, tot i que sap que t´està abandonant, que t´ha traicionat.

No puc deixar de pensar en tu, tanco els ulls i només et veig a tu, els teus ulls no m'abandonen mai, les meves mans enyoren les teves, dona-me-la, tu i jo, una sola mà.

No puc viure així, no està bé, no està bé!!!

No només el destrossaria saber que m'he enamorat d'un altre home, si sapigués que ets tu..., això el mataria! 

No puc, no ho podem fer això!!

Ets massa important per ell, mai més serà igual!  No sé si podré lluitar contra això...

M'aturo, intento pensar en una vida sense tu..., tanco els ulls, i m'he n'adono que per mi ja res és igual...

M'he enamorat de tu.

Què has de fer quan et trobes en una encreuada d'aquesta magnitut?

En una situació com aquesta, és millor renunciar al teu amor, si saps que faràs mal a tanta gent, a persones a les que estimes?

O és veritat que cadascú ha de lluitar i buscar la seva pròpia felicitat?

Podem triar de qui ens enamorem??

Avui m'acomiado amb una cançó de La Orega de van Gogh.



divendres, 2 de novembre de 2012

Ja no jugo!


"Bon dia tingui senyoreta. 
Tinc ganes de veure't... Sopem divendres?" 
Arribo a la feina, obro el correu, i, pam!

Se m'ha disparat el cor, m'has escrit! 
La veritat és que ha passat un temps desde l'última vegada...
Estic súper nerviosa! Ens veurem!! Em tremola tot, tinc ganes de saltar!!

No contesto, esperaré que passin un parell de dies, potser.

Contesto demà a la nit?

Millor dos dies!

No serà massa?

Contesto ja?? "Siiiiii quierooooo"

No! Es pensarà que em moro de ganes...

Només és una fase, nosaltres juguem a no dir-nos res...

Els dos ho acceptem, ja ens està bé...

Mira't fredament, més fàcil..., fora complicacions, no hi ha lligams. 
"Ei, ho sento, al final divendres marxo a esquiar, et dic algo aviat dacord? 
Un petó" 
Què????? Nooooooooo!!!!

Però de què va??? Si encara no he ni contestat!!!  
"Bon dia guapo, cap problema!
A mi tampoc m'anava bé divendres... Quedem el següent?

Un petó"
Merda merda merda! Quina ràbia!

Tu véns i te'n vas quan vols, i jo t'ho deixo fer!!

Definitivament la meva voluntat ha quedat greument mermada.

No sé jugar. No m'agrada jugar!!

He desitjat tant que arribés aquest moment, que em diguessis algo, que ens tornessim a veure...

Tinc tantes ganes d'estar amb tu...

Si sapiguessis què sento realment... ni ho sospites...

Com he arribat fins aquí? Com em pot tornar boja un paio que no em cau ni bé!!

A què juga?? Prou. Quan m'escrigui no li contestaré.

Per què no contesta?? Arrggggg

El problema ve quan de cop i volta i quasi sense adonar-te'n...

Ets adicta a l'estúpid joc que ni tan sols entens, no saps a què jugues ni quines són les regles.... és clar, mai te les han explicat.

Penses en mi de tant en tant, o només... quan en tens ganes...?

Estàs... amb altres dones?

T'importo jo??

Fa molt temps que em vaig perdre en aquesta història, i "el joc" se m'ha escapat de les mans...

Com diria en Fito, nosaltres vem començar "La casa por el tejado" i després de tot, mai he sigut capaç de parlar-te clar...

I a mesura que ha passat el temps encara menys, quin sentit tindria que ara, després d'interpretar un paper com si res, et digui tot això?

De fet no en té, no té cap sentit, ja forma part del joc, el joc del silenci.

Com fer avançar algo que no comença?

Com atures un joc al que no vols jugar, i no pots deixar perquè n'ets adicta?

Com alliberar-te d´algú que no tens?

Avui m'acomiado amb una cançó de Ricardo Arjona que sempre m'ha agradat molt.