dimarts, 2 d’octubre de 2012

Escriure és com viure!


T'he escrit, sempre que puc escric, ho faig desde que tinc memòria.

Quan era molt petita escribia a tot arreu on podia,  darrera els mobles de la meva habitació, sota el somier del llit, dins d'una caixeta de música amb la que jugava, la típica caixeta que al obrir-la una ballarina roda sense parar al so de música clàssica. Sobre una rajola del pati de casa, la rajola més amagada de totes.

Intentava deixar la meva emprenta, sempre he estat molt somiadora i m'imaginava que algun dia, al cap de moooolts anys, algú trobaria un recordatori meu, seria una altre nena com jo segur, i pensaria feliç que molts anys enrere, algú havia deixat un missatge per ella. 

Poc després, i com si d'una "senyal" es tractés, em van regalar el meu primer diari!! Aquella mateixa nit el vaig començar, no podia deixar-lo, de seguida es va convertir en un hàbit, escriure és com una droga, crea adicció.

Sempre he estat una persona més aviat reservada d'entrada, tinc el sentit del ridícul molt accentuat em van dir una vegada, i em costa expresar el que sento, deu ser per això que sempre he preferit observar i callar. 

Dins del meu diari però, tot era diferent, podia ser jo mateixa, sense pors absurdes, deixar-me anar i plasmar, encara que només fos per mi mateixa, tot el que sentia, el meu dia a dia, obrir-me al món en secret, el meu gran refugi. 

Sempre m'ha anat molt bé això d'escriure, em fa sentir millor, satisfeta, sóc lliure, una autoteràpia que almenys a mi, em funciona! Suposo que això m'ha donat les ales per inciar-me en una nova aventura: el meu blog!

Fa temps vaig llegir una entrevista que li feien a en Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista del grup Mallorquí Antònia Font i també escriptor. Quan li preguntaven si seguiria escribint després de l'èxit d'El Misteri de l'Amor, ell va respondre:

“Igual que a la música li veig una edat de jubilació, a això d’escriure, no. Escriure és com viure! No pots aturar d’escriure mai. Has de fer-ho per no oblidar-te de les coses. (…) Si em demanen a què me dedic, dic músic, perquè és amb el que me guany la vida. Si em demanen què sóc, puc dir escriptor com podria dir asmàtic.”

Avui em despedeixo amb aquesta resposta de l'admirat Oliver, que no sabria dir bén bé perquè, però em va agradar tant com per guardar-me-la al bloc de notes de l'iphone. 

1 comentari:

  1. jo també escric, i no només el meu diari (cosa que quan necessito desfogar-me he de fer, o quan tinc problemes, dubtes, coses divertides i per no avorrir a la gent amb els meus mals de caps, i que la meva família ja ha entès que si em quedo fins tard amb la llum encesa no han de molestar, ja que escric), també escric cartes d'amor a ningú, els meus sentiments, correus poètics, cançons(molt dolentes), petites històries.... però si jo no escrigués, ja no sabria què fer, em tornaria boja, rareta...no sóc capaç d'imaginar-me no poder escriure, hi ha dies que em llevo a les quatre del matí i em poso a escriure, és una necessitat, com respirar.

    ResponElimina