divendres, 26 d’octubre de 2012

Quan un toca el dos

No em puc creure que ja no hi siguis, has marxat sense acomiadar-te! I jo t'he deixat... 

No puc estar sense tu, hi penso i no tinc ni forces per escriure. 

Estic tan decebuda, no em trobo bé, no saps la ràbia que em fa estar així! Tu no em vols, no em mereixes, has fet les coses tan malament... 

Mira, no vull pensar-hi més! Estic fent el ridícul! Ni t'entenc ni et vull entendre! 

Fa dos dies que no surto de casa, no vull veure a ningú, encara no sé si sóc capaç de no plorar..., merda no sóc capaç ni de parar.

Ja està? Aquest és el nostre final? 

Així de fàcil? Així de fred? Podria no dir res més, evitar-ho i deixar que passi el temps...; però una part de mi s´hi nega, m´ofego. 

Penses en mi? Em trobes a faltar? Ja no significo res per tu? 

Tan de bo pogués borrar-te de la meva vida, tan de bo no existissin els somnis, tan de bo pogués deixar de pensar...Tan de bo no sentís el que sento, tan de bo pogués viure sense tu...

Però no puc..., ho intento, però el buit que has deixat és tan gran que no sé seguir...no sé mirar endavant, per mi ja no hi ha camins...

És com si hagués mort una part per mi; has marxat, i jo, sense tu, amb prou feines sóc...

Qui sap si tornaré a ser.

"No serà falaguer, l'estiu, i la tardor
-saps prou com l'estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s'escurcin els dies te'm faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure'ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcidai a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui."


Com es supera una pèrdua? 
Pots seguir endavant quan ja no t'imagines cap futur? 
Com et desfàs d'algú que no tens? 

Avui, com no podia ser d'una altre manera, m'acomiado amb Maná


12 comentaris:

  1. em sento totalment identificada.... però al final tot es supera i es pot seguir endavant i pots trobar a l'amor de la teva vida... :-)

    ResponElimina
  2. Es una situació molt dificil de superar, perdre a algú quan segueixes enamorada i segueixes pensant en el que prodria haver estat i no será.
    Et sents dins un pou del que es molt difícil sortir... com es supera una cosa així?com pots no sentir el que sents?
    L'altre dia vaig sentir una frase que em va fer pensar "es muy dificil encotrar el amor verdadero y cuando lo encuentras tienes que ghacer lo impossible para conservarlo, pq es impossible de volverlo a encontrar".
    Creieu que només tenim un gran amor en tota la vida? I si és així, quan el perdem com es supera si és insubstituible?
    Gracies,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sóc de les que penso que tot passa per alguna raó. Si el que pensàves que era l'amor de la teva vida t'ha deixat... No deuria ser l'amor de la teva vida....

      Elimina
    2. Lo de un únic amor en tota la vida no sabria què dir te... Potser si

      Elimina
  3. Clar que no és fàcil, sobretot al principi, però si aquella persona decideix no tenir-te a la seva vida doncs... bon vent i barca nova. No és senzill però ningú farà camí per tu. Molt ben triat el poema de MMiP.

    ResponElimina
  4. tot acaba per començar algo millor... penso que tothom ha pogut viure una situació amarga com aquesta.. pero sí encara que en el moment costi molt.. tot s'acaba superant! molt fan de tuuu :)

    ResponElimina
  5. Es el DESPRÉS d'un amor incondicional....M'ha arribat el cor. Tot s'acaba superant, tot i que ningu va dir que seria fàcil....

    Un gran escrit! Cada dia et superes més!
    M'ha recordat a aquest fragment de pel.lícula:

    http://www.youtube.com/watch?v=8dKBlYAiYhM

    ResponElimina
  6. Encara que no ho sembli, una pèrdua sempre s’acaba superant.. Al principi es impensable imaginar una vida sense aquella persona, però el temps i els records fan que mica en mica tot es posi al seu lloc.
    Segurament, ell sempre hi serà present en moltes de les coses que fem, però una aprèn que la vida continua i que, com algú ja ha dit abans, les coses passen per alguna cosa…

    És difícil acostumar-se d’un dia per l’altre a que aquest “algú” ja no formarà part del nostre dia a dia, però també es cert que moltes vegades es simplement que no som capaços d’acceptar els canvis que no decidim nosaltres..

    Hi ha una frase sota el meu punt de vista molt encertada que diu: “Tiene gracia ¿no? Como nos cambia la vida mientras nosotros estamos tan concentrados en cambiarla...”.
    Aquesta es una realitat, no ens agraden els canvis que no tenim previstos, que no hem planificat..

    Aprens a que t’has d’adaptar a les noves situacions.. i que si algú no et vol al seu costat mai no has d’intentar retenir-lo..

    ResponElimina
  7. "Si amas a un pájaro, déjalo libre...
    Si vuelve es tuyo, si no es nunca lo fue"...
    No vull repetir-me... aquest post l'has expresat molt bé, ple de sentiment...
    per sort o fer desgràcia tot es supera en aquesta vida, i a la vegada això es una evolució... el record perdura, però el rencor i la rabia acaben marxant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si amas algo dejalo ir...quin absurd...només un idiota deixaria anar algo que estima (amb tot el respecte), lluiteu pel que estimeu de veritat...

      Elimina
  8. Només puc felicitar-te!!

    Per arribar a oblidar una persona i poder continuar fent la teva vida, és necessari arribar a entrendre perquè ha actuat així i deixar que la ràbia marxi. Només llavors un pot trobar-se a sí mateix, retrobar-te amb la persona que eres abans de conèixer a l'altre, i donar un nou sentit al teu futur.

    ResponElimina
  9. No s'oblida. Mai podrem oblidar les persones que han estat a les nostres vides, per molt mal que ens hagen causat o pels mals moments sempre recordarem els bons.

    ResponElimina