dimecres, 10 d’octubre de 2012

Quan simplement no saps

T'he escrit, quan tinc un moment sola o quan sento necessitat t'escric, i ara enlloc d'esborrar-ho he decidit enviar-m'ho a mi mateixa. 

Per què no em contestes?? Què en fas dels meus emails? Els llegeixes almenys? Els esborres directament? Els guardes a una carpeta secreta per rellegir-los sempre que vulguis? Potser ja no són  prou interessants per tu? Ja no se't gira el cor a l'obrir un email meu? O potser t'afecten fins al punt que ets incapaç de respondre'm? 

Ja no puc seguir així, vull que segueixis a la meva vida, de la manera que sigui, la que hagi de ser. 

El que sento per tu, no puc, no vull o no se canviar-ho, tu vius en mi i hi viuràs sempre, però amb viure no n'hi ha prou, això em fa mal, nose què vols de mi, per què segueixes aquí? per què marxes? Per què tornes?? Sóc jo? Tinc un problema? Estic condemnada? Ets el meu càstig? Qui em castiga? Per què?? On porta tot això?? Té final? Falta molt? Tornaràs? Per què? Falta molt?? Et vull. Em vols? Vull veure't... Vols veure'm??

Moltes vegades m'han dit que això pot durar tota la vida, que depen de mi, que només jo puc tallar-ho. 
I què puc fer-hi jo? Si jo no depenc ni de mi mateixa, quan estàs aquí sóc la teva titella, no tinc ni voluntat, penso amb totes les meves forces que no et diré res més, no vull saber res! Prou! I quan n'estic completament convençuda, quan passen els dies i em sento amb forces per seguir endavant, tu tornes a aparèixer de la manera que sigui, com si em volguessis recordar que m'equivoco, que estàs i estaràs sempre. I jo, amb la voluntat troncada, t'espero atrapada. Fins la pròxima. 


“Me olvido de quién soy, me vuelvo loco, hace frío, amanece, sumo y sigo, escupo, voy al cine, me cabreo, escribo, me suicido, resucito, afirmo, niego, grito, dudo, creo, odio. Amo, acaricio, necesito, te recuerdo, te busco, te maldigo, digo tu nombre a voces, no te veo, te amo, ya no sé lo que me digo. Te deseo, te deseo, te deseo, te deseo…” 


Avui m'acomiado amb un gran tema de Bunbury, per totes aquelles històries d'amor que perduren sense saber perquè, no començen ni acaben, t'atrapen.


5 comentaris:

  1. Gràcies per aquest post. Ho has expressat tal i com es sent.
    Aquesta impotència que et porta a l’abisme. Quan estimes a algú i saps que mai es portarà a terme. El teu cap ho sap, però el teu cor no es capaç de deixar de sentir.
    Intentes avançar, passar pàgina… però ets incapaç de renunciar-hi. Per molt que et diguin que NO que mai serà, mentre aquella persona estigui allà, que no desapareix de la teva vida, tens aquell filet d’esperança que et fa esperar. Però esperar fins quan? Quant temps dura tot això? Pot durar tota la vida i no deixar-te seguir.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per aquest escrit. M'han vingut ganes de plorar... Has escrit com em sento realment. Escrius molt be!! Segueix!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. jo ho he llegit en veu alta i plorosa, és com em sento i està molt ben escrit, molt expressiu, una fletxa directa dins del cap on romanen totes aquestes preguntes!

      Elimina
  3. Sovint em pregunto perquè una no pot desfer-se del record d’algú.. Aquesta és la història de la meva vida des de fa uns quants anys.
    I si, per més que vulguis no te’n pots desfer.. Es troba quan obres els ull de bon matí i quan els tanques per anar a dormir.. El sents a prop quan plores i també quan rius.. tot i que mai no hi és present per fer-te costat.
    És una llarga condemna, i tot i que només tu pots tallar aquesta agonia, no n’ets capaç..
    Aprens a viure així, esperant que un dia qualsevol, quan menys t’ho esperis, torni a aparèixer per recordar-te que mai no ha marxat..

    ResponElimina
  4. Gracies!! Per el escrit, mel e llegit i rellegit, no sàvia com expressar el que sento, com hem sento, els pensaments I las preguntes que roden per el meu cap cada dia envers als sentiments que tinc...
    Cada cop que el llegeixo sem eriça'n els pels.

    Gracies!

    ResponElimina