dilluns, 8 d’octubre de 2012

Infidels

Me'n vaig al llit i el meu últim pensament és per tu, m'adormo pensant en tu, imaginant-nos junts, com seria, què passaria, què sentiria, som un al costat de l'altre, ens mirem, no puc deixar de mirar-te, et tinc tan a prop que em fa mal, em falta l'aire, necessito tocar-te, vull sentir-te, agafa'm la mà i no em deixis anar...

Obro els ulls i tornes a ser aquí, comença el dia i ja conto els minuts per arribar a la feina i mirar el correu. M'hauràs escrit avui? 
Quan no m'escrius m'ofego... escriu-me, escriu-me! com diria la Luz Casal, "eres mi aliento y mi agonía".

He pensat en allò del cafè..., i vull veure't, ja ho saps que si, vull i et vull... però ara no puc pensar només en mi... i sé que si passa alguna cosa entre nosaltres, després no podré pensar en res més...

M'hauria d'arriscar a veure't? Representa que se'm passarà si ens veiem? Què vindrà després? Voldrem més fins que ens enxampin o serà una vegada i prou? Jo crec que el que ve just després d'una infidelitat, és que vas a parar de cap a la segona fase: Repetir.

Què en penseu? Què es pot fer davant el "quiero y no puedo"?
Realment es pot evitar una infidelitat? Sabem diferenciar entre l'amor i la passió?

Potser pels homes, que són més bàsics que nosaltres, si no hi ha contacte físic, no són culpables! Però per nosaltres només de pensar-hi ja és quasi pitjor que haver caigut en la temptació.

Una vegada, algú em va dir que per què no et podien agradar dues persones alhora? Si des de petits aprenem a estimar al pare i a la mare per igual, qui ens diu que no puguem estimar dos homes, per exemple?

Què deu passar doncs si a més a més tens germans??

Tenia raó qui s'excusava sota aquest argument, a priori, tan bàsic?
Una curiosa reflexió, que si més no, ha quedat a la meva memòria.

Avui m'acomiado amb una cançó interpretada per Los Rodriguez:

Aquí us en deixo un fragment, segur que molts us hi sentireu identificats:

"Estoy tratando de decirte que me desespero de esperarte, que no salgo a buscarte porque sé que corro el riesgo de encontrarte"

 

13 comentaris:

  1. Eres mi aliento y mi agonía... Que sabia aquesta frase... I a la vegada que profunda... Me llegit tots els post, i ens tots sembles que estiguis dins meu! Segueix segueix!!! Espero el próxim!

    ResponElimina
  2. M´ha encantat...sense paraules, jo també em sento molt identificada!!

    ResponElimina
  3. Si miro enrere, mai hagués pensat que es pot estimar dues persones alhora.. si més no, s'em feia difícil de creure.
    Amb el temps, m'he adonat que l'ésser humà es inconformista per naturalesa, i per tant, sempre busca la perfecció.
    En comptades ocasions, la perfecció pot arribar a existir.. a menys, que la trobis fent una simbiosi de dues persones.
    Potser pensareu que m'he begut l'enteniment, però jo he trobat el company perfecte per un costat.. i l'amant perfecte per un altre.
    Un et dona estabilitat.. i l'altre te la treu.
    Un et fa tocar de peus a terra.. l'altre et fa tocar el cel..
    Tant de bo aconseguís trobar-ho tot en un.. espero que algun dia així sigui..
    De moment, només puc dir que el més important es no ser infidel amb tu mateixa i amb el que sents..

    "Que no salgo a buscarte porque sé.. que corro el riesgo de encontrarte.."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla molt sincer el teu escrit, de fet m'ha agradat moltíssim! Perque sé de què parles i ho has expresat molt bé! Només volia felicitar-te x les teves paraules... Moltes vegades he pensat xk!! Xk els dos no poden ser un...

      Elimina
  4. Gran cançó de Luz casal i que cert tot el que dius alpost. escrius com si sabessis el que penso!
    La única infidelitat que no ens podem permetre és la infidelitat als propis sentiments...

    ResponElimina
  5. Lo que tenga que ser ...será.Creo que le damos demasiada importancia a este tema. Si somos infieles, será por que así lo sentimos y lo necesitamos.Una infidelidad no tiene porque ser algo tan trascendental,
    y si así lo fuera.... deja de ser una infidelidad, ya es otra cosa....pues bienvenida sea. Prefiero vivir y arriesgar que sobrevivir y aguantar.

    ResponElimina
  6. Em sento identificada amb cada una de les vostres paraules!! Encara no ha passat res amb el meu amic que m'atrau però tinc moltes ganes de que passi. El problema és que els dos estem compromesos i lligats... Fa molt de temps que aquesta "amistat" nostra funciona i crec que hauria de culminar amb el que els dos sentim. Jo fa pocs dies que sé que ell sent el mateix que jo i ara sento que he perdut molt de temps apartant-lo de la meva vida, cosa que ja no faré encara que tinguem parella els dos.

    M'atreu massa per no poder-lo disfrutar en l'intimitat... Espero que tanquem aviat aquest capítol de les nostres vides i, perque no, potser se n'obre un altre.

    Llença´t, cada instant és únic
    no es repetirà,
    sento que el cor ja no para de bategar
    i diu que em llençi,
    que no pensi en tot el que vindrà,
    que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

    ResponElimina
  7. Este escrito me ha llegado , porque refleja lo que me pasa y no estoy de acuerdo en que las mujeres lo pueden comprender , yo soy hombre ¿ voy a verla ? ¿ se lo digo ? Juro que no es obsesion , creo que tengo a la mejor esposa del mundo y me aterra solo la idea de hacerle daño. pero una vez tuve un sueño que quedo congelado en mi cerebro despues de tantos años la volvi a ver y lo recordé todo , como esas historias de amor donde por degracia ni hubo historia ni amor . creo que seria infiel , pero no lo se , prefiero no seguir hablando me hace daño . pero lletres del silenci me has dado en el clavo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te entiendo perfectamente, yo no me atrevo a hacer nada porque sé que no podré luchar contra nada de lo que venga después, pero me niego a vivir así, con la duda, pensando siempre en qué obiera pasado..

      Elimina
    2. Muchas gracias por tu comentario, me alegro mucho que te guste!

      Elimina
    3. Mai havia pensat que pogués ser infidel. Les bones sensacions que sentia estant al seu costat ens van portar a saltar-nos un dia els límits del que és políticament correcte.
      I sí, després d'una vegada es repeteix una segona, tercera, quarta... No té aturador si el que sents et fa tocar el cel. Ho arrisques tot, fins i tot el matrimoni amb algú que també estimes. La bogeria de l'enamorament ho idealitza tot.
      El que vaig sentir era real i fantàstic, però ara toco ja de peus a terra. Seguim veient-nos, però jo enfocant molt diferent la relació. Passem estones junts, compartim inquietuds, ens expliquem problemes i, sovint no podem evitar la relació física... encara ens despertem passions...i potents!
      He passat moments molt dolents. He plorat, i molt, i no puc comptar quantes vegades he arribat a pensar que tant de bo mai l'hagués conegut. Però encara em sento bé compartint amb ell les coses.

      Elimina
  8. uffffffff, sols puc dir ufffff

    ResponElimina