divendres, 26 d’octubre de 2012

Quan un toca el dos

No em puc creure que ja no hi siguis, has marxat sense acomiadar-te! I jo t'he deixat... 

No puc estar sense tu, hi penso i no tinc ni forces per escriure. 

Estic tan decebuda, no em trobo bé, no saps la ràbia que em fa estar així! Tu no em vols, no em mereixes, has fet les coses tan malament... 

Mira, no vull pensar-hi més! Estic fent el ridícul! Ni t'entenc ni et vull entendre! 

Fa dos dies que no surto de casa, no vull veure a ningú, encara no sé si sóc capaç de no plorar..., merda no sóc capaç ni de parar.

Ja està? Aquest és el nostre final? 

Així de fàcil? Així de fred? Podria no dir res més, evitar-ho i deixar que passi el temps...; però una part de mi s´hi nega, m´ofego. 

Penses en mi? Em trobes a faltar? Ja no significo res per tu? 

Tan de bo pogués borrar-te de la meva vida, tan de bo no existissin els somnis, tan de bo pogués deixar de pensar...Tan de bo no sentís el que sento, tan de bo pogués viure sense tu...

Però no puc..., ho intento, però el buit que has deixat és tan gran que no sé seguir...no sé mirar endavant, per mi ja no hi ha camins...

És com si hagués mort una part per mi; has marxat, i jo, sense tu, amb prou feines sóc...

Qui sap si tornaré a ser.

"No serà falaguer, l'estiu, i la tardor
-saps prou com l'estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s'escurcin els dies te'm faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure'ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcidai a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui."


Com es supera una pèrdua? 
Pots seguir endavant quan ja no t'imagines cap futur? 
Com et desfàs d'algú que no tens? 

Avui, com no podia ser d'una altre manera, m'acomiado amb Maná


dimecres, 24 d’octubre de 2012

El Silenci


Em costa obrir els ulls, encara puc sentir-te, hi ets... mai has marxat.

Poso els peus a terra, ja no hi ha ningú al despertar, el somni s'ha acabat... 
Només queda el silenci, el nostre silenci... el pitjor de tots els sorolls.

Cada vegada que estic sense tu el meu món deixa de funcionar, no penso en res més... T'espero, torna, parla'm... 

No se quan de temps podré aguantar... hi he pensat tant... t'hagués escrit tantes vegades.... 

Tot i així no faig res, el teu silenci m'atrapa, m'inunda, està per tot arreu, deixa que et parli en silenci, tu i jo, un davant de l'altre, no necessitem més... la pell ho farà per nosaltres... 

"Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto."


Sovint, sense saber molt bé per quin motiu, el silenci s'apodera de nosaltres; potser només esperem que sigui l'altre qui faci el primer pas, potser només és manca de valor, potser és el propi temps en silenci qui acaba obligant-nos a quedar-nos-hi, potser ja ens està bé així... 

La realitat és que els silencis mai diuen la veritat, quan són propis, quasi sempre són una forma d'enganyar-se i quan són de l'altre provoquen les inseguretats i angoixes més desesperants. 

Diuen que els sentiments més profunds es revelen estant en silenci, tenien raó... 

Avui, per seguir amb la tradició, m'acomiado amb una cançó preciosa que pertany al primer disc de la cantautora extremenya Bebe

També us deixo el poema de Neruda recitat per Alejandro Sanz, val la pena escoltar-lo!! 





dilluns, 22 d’octubre de 2012

L'amant

Ja no puc escriure't quan vull, ja no t'hauria d'escriure, fa temps... 

Hi penso, i penso molt, però no puc canviar el que sento, ho he intentat, de veritat que intento oblidar-te i seguir el meu camí, però no ho aconsegueixo, no sé què m'està passant..., per què segueixo aquí si sé que no aniré enlloc?! 

No sé què espero ni què busco! El meu cap em diu una cosa, i l'accepto, però només pensar en tu, fa que esdevingui impossible de complir. 
Potser no estic preparada per deixar-te marxar, potser més igual que estiguis casat...

No puc fer com si no hagués passat res, com si mai t'hagués conegut, com si no m'importessis gens...
Digues-me que no vols veurem, que no t'importo, digues-me que l'estimes a ella, que jo només sóc el passat, un record, diga-m'ho i desapareixeré...

Mai t'he preguntat res d'ella, no ho vull saber! Res! No ho soportaria... Sóc així de gelosa... 
Sé que és amb ella amb qui obres els ulls cada matí, és ella qui riu amb tu quan estàs content, i qui et consola després d'un mal dia, ella està amb tu per nadal, pel teu aniversari, és ella amb qui dorms cada dia, fas l'amor amb ella joder! 

M'ofego, em fa mal fins i tot escriure-ho. Alguna vegada penses en mi quan estàs amb ella?

Jo no podria, sentiria que em traiciono a mi mateixa si em toqués un altre que no fossis tu... Tu en canvi, pots estar amb les dues..., i bé, qui seria jo? Què viuria jo de tu? Ho suportaria? En tindria prou? Podria viure així? Jo?! L'amant? 

Què en penseu? 
Podrieu ser l'amant? Estarieu amb un home casat? 

Algú capaç de portar una doble vida, és de fiar? 

Val la pena arriscar-se si saps que tens tots els números de sortir perdent? Ho mereix? 
I nosaltres, ho mereixem? 
Es pot ser feliç així? 

Avui m'acomiado amb una cançó dels principis d'Amaral, que tot i haver-la escoltat milers de vegades, encara m'enganxa!




dimarts, 16 d’octubre de 2012

La Distància

Estic sola, tenia ganes d'arribar a casa i escriure't, per fi, el nostre moment... 

Sento i et dic coses que potser no m'atreviria a dir-te en persona, però per aquí és diferent..., puc ser jo, puc dir-t'ho tot, és com si ens coneixessim de tota la vida. 

No hi ets i et veig, em mires... no apartis els teus ulls de mi, deixa'ls clavats, que m'acompanyin sempre. 

Penso en l'últim dia, després de tot no sé quan ens tornarem a veure, encara sento la tendresa dels teus petons, la força de les teves mans apretant les meves, et sento respirar, no marxis, abraça'm un altre cop..., no cal que parlem, només abraça'm. 

No hi ha dia que no tanqui els ulls, ni que sigui per uns segons i gaudeixi trobant-te a faltar. 

No vull que acabi mai, tinc tanta necessitat de tu... No m'imagino res sense tornar-te a veure, sense tornar-te a sentir...tan de bo fossis aquí aquesta nit, t'abraçaria, t'oloraria...t'agafaria fort i no et deixaria anar, queda't amb mi, queda't.... 

Em fa por pensar en el futur, molta gent no entén què estem fent, per què seguim... 
Una relació a distància? Això no va enlloc! 

Jo els hi parlo de tu, els hi dic que t'estimo, que la nostre relació és diferent; és molt més especial i profunda que cap altre que hagi viscut fins ara, no ens veiem a diari però tu ets qui m'acompanya dia a dia. 

Entre nosaltres no existeix la rutina o l'avorriment, cada trobada és única i especial, el món s'atura... no hi ha un segon a perdre. 

Estàs tan lluny i tan a prop... això és el que més m'agrada de nosaltres, no m'importa el temps que passi, res canviarà per mi, seguiré aquí, al mateix lloc de sempre... Amb tu, sense tu. 

No sé com anirà..., l'únic que sé és que jo no m'enfonsaré sense haver nedat... 

Què en penseu? Es pot viure així? Es pot ser feliç sense la presència de l'altre? 

Creieu que les relacions a distància estan condemnades al fracàs? 

Ja ho diuen que "la distancia es el olvido"... Pero també diuen que l'amor mou muntanyes, i quan estimes de veritat no existeix ni el temps ni la distància. 

Avui m'acomiado amb una cançó d'Alejandro Sanz

Perquè l'amor pot amb tot.





diumenge, 14 d’octubre de 2012

De vida només n'hi ha una

Tinc una edat, no sóc tan gran però ja no tinc 20 anys..., ja hauria d'estar centrada, les meves amigues estan casades, algunes comencen a tenir fills...

Jo encara no sóc mare però tinc hipoteca i préstec. Visc en parella desde fa 3 anys tot i que ja en fa gairebé 10 que sortim. 

És una bona persona i m'estima, i a més a més ens entenem prou bé. 
Fa anys que està integrat a la família, pels meus pares és com un fill.

He sentit molt per ell, he volgut una vida al seu costat, l'estimo, però desde fa un temps he perdut la il.lusió, ja no em sento enamorada..., és com si ja no estéssim conectats, me'l miro i després de tant de temps, ja no el veig. 

Em costa escriure-ho però ja no se si "és ell", ja no n'estic segura..., sempre he volgut casar-me, però no així, no és així com m'ho imaginava; si em caso tenint dubtes, sense estar enamorada, m'estaré enganyant a mi mateixa..., l'enganyaré a ell també però ell no haurà de carregar amb el pes que soportaré jo sabent-ho. 

Si faig això, què vindrà després? Fa temps que em roda pel cap la idea de ser mare, sempre he volgut ser mare jove, però, tampoc és així com ho havia somiat... 

Què hauria de fer? Separar-me? Per què? Per què no estic enamorada? Per què no sóc feliç...? Em quedo sense novio, sense fills, sense pis? Tornar a començar?? 

Els meus pares, els seus, només de pensar-ho..., no m'ho puc ni imaginar. Impossible, no puc, no m'atreveixo. 

No em sento bé, no m'agrado, qui sóc jo? Una persona que viu en una mentida i ja li està bé?
Què ha passat? He perdut la il.lusió? Les responsabilitats m'han robat la llibertat? Ja no crec en l'amor?? 

Ni parlar-ne!! 
De vida només n'hi ha una! 
O ara o mai...


"Prefiero querer a poder, palpar a pisar, ganar a perder, besar a reñir, bailar a desfilar y disfrutar a medir. Prefiero volar a correr, hacer a pensar, amar a querer, tomar a pedir. Antes que nada soy partidario de vivir."

Joan Manuel Serrat

Aquest post el dedico a una gran amiga que va tenir la força i la valentia de lluitar per la seva pròpia felicitat i sortir a buscar el seu tresor. 

El camí no serà fàcil però les teves amigues estarem aquí per acompanyar-te. 

Avui m'acomiado amb una cançó de Robbie Williams, per totes aquelles persones que tenen la valentia de viure.



dimecres, 10 d’octubre de 2012

Quan simplement no saps

T'he escrit, quan tinc un moment sola o quan sento necessitat t'escric, i ara enlloc d'esborrar-ho he decidit enviar-m'ho a mi mateixa. 

Per què no em contestes?? Què en fas dels meus emails? Els llegeixes almenys? Els esborres directament? Els guardes a una carpeta secreta per rellegir-los sempre que vulguis? Potser ja no són  prou interessants per tu? Ja no se't gira el cor a l'obrir un email meu? O potser t'afecten fins al punt que ets incapaç de respondre'm? 

Ja no puc seguir així, vull que segueixis a la meva vida, de la manera que sigui, la que hagi de ser. 

El que sento per tu, no puc, no vull o no se canviar-ho, tu vius en mi i hi viuràs sempre, però amb viure no n'hi ha prou, això em fa mal, nose què vols de mi, per què segueixes aquí? per què marxes? Per què tornes?? Sóc jo? Tinc un problema? Estic condemnada? Ets el meu càstig? Qui em castiga? Per què?? On porta tot això?? Té final? Falta molt? Tornaràs? Per què? Falta molt?? Et vull. Em vols? Vull veure't... Vols veure'm??

Moltes vegades m'han dit que això pot durar tota la vida, que depen de mi, que només jo puc tallar-ho. 
I què puc fer-hi jo? Si jo no depenc ni de mi mateixa, quan estàs aquí sóc la teva titella, no tinc ni voluntat, penso amb totes les meves forces que no et diré res més, no vull saber res! Prou! I quan n'estic completament convençuda, quan passen els dies i em sento amb forces per seguir endavant, tu tornes a aparèixer de la manera que sigui, com si em volguessis recordar que m'equivoco, que estàs i estaràs sempre. I jo, amb la voluntat troncada, t'espero atrapada. Fins la pròxima. 


“Me olvido de quién soy, me vuelvo loco, hace frío, amanece, sumo y sigo, escupo, voy al cine, me cabreo, escribo, me suicido, resucito, afirmo, niego, grito, dudo, creo, odio. Amo, acaricio, necesito, te recuerdo, te busco, te maldigo, digo tu nombre a voces, no te veo, te amo, ya no sé lo que me digo. Te deseo, te deseo, te deseo, te deseo…” 


Avui m'acomiado amb un gran tema de Bunbury, per totes aquelles històries d'amor que perduren sense saber perquè, no començen ni acaben, t'atrapen.


dilluns, 8 d’octubre de 2012

Infidels

Me'n vaig al llit i el meu últim pensament és per tu, m'adormo pensant en tu, imaginant-nos junts, com seria, què passaria, què sentiria, som un al costat de l'altre, ens mirem, no puc deixar de mirar-te, et tinc tan a prop que em fa mal, em falta l'aire, necessito tocar-te, vull sentir-te, agafa'm la mà i no em deixis anar...

Obro els ulls i tornes a ser aquí, comença el dia i ja conto els minuts per arribar a la feina i mirar el correu. M'hauràs escrit avui? 
Quan no m'escrius m'ofego... escriu-me, escriu-me! com diria la Luz Casal, "eres mi aliento y mi agonía".

He pensat en allò del cafè..., i vull veure't, ja ho saps que si, vull i et vull... però ara no puc pensar només en mi... i sé que si passa alguna cosa entre nosaltres, després no podré pensar en res més...

M'hauria d'arriscar a veure't? Representa que se'm passarà si ens veiem? Què vindrà després? Voldrem més fins que ens enxampin o serà una vegada i prou? Jo crec que el que ve just després d'una infidelitat, és que vas a parar de cap a la segona fase: Repetir.

Què en penseu? Què es pot fer davant el "quiero y no puedo"?
Realment es pot evitar una infidelitat? Sabem diferenciar entre l'amor i la passió?

Potser pels homes, que són més bàsics que nosaltres, si no hi ha contacte físic, no són culpables! Però per nosaltres només de pensar-hi ja és quasi pitjor que haver caigut en la temptació.

Una vegada, algú em va dir que per què no et podien agradar dues persones alhora? Si des de petits aprenem a estimar al pare i a la mare per igual, qui ens diu que no puguem estimar dos homes, per exemple?

Què deu passar doncs si a més a més tens germans??

Tenia raó qui s'excusava sota aquest argument, a priori, tan bàsic?
Una curiosa reflexió, que si més no, ha quedat a la meva memòria.

Avui m'acomiado amb una cançó interpretada per Los Rodriguez:

Aquí us en deixo un fragment, segur que molts us hi sentireu identificats:

"Estoy tratando de decirte que me desespero de esperarte, que no salgo a buscarte porque sé que corro el riesgo de encontrarte"

 

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Vius en mi

Em sembla impossible que puguis marxar mai, et porto dins desde fa massa, això ja no té marxa enrere per mi...tant de bo pogués tornar viure, llavors potser, podria oblidar-te.

En una de les seves frases cèlebres, en Joaquin Sabina diu:
 
"No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás existió."
 
Segur que molts enteneu perfectament de què parla en Sabina.
Suposo que no es pot acabar el que mai s'ha començat..., és per això que hi ha persones que per més que vulguis no pots treure't del cap. Estàs condemnat a pensar i somiar-hi de per vida.
 
A vegades comparteixes moments amb gent que acaba passant per la teva vida sense pena ni glòria, al mirar enrere no en tens de records, no t'han "marcat", i d'altres en canvi, formen part de tu, del que ets, les arrosegues tota la vida, van i tornen, potser no es queden, però ja hi són.
 
Per què ens passa això? Ho creem nosaltres mateixos? És la pròpia il.lusió qui ho alimenta? Només es tracta del desitg de qui vol allò que no té? O simplement ens hem de deixar portar pel que sentim? Si hi penso tant, deu ser per algo, no?
 
Una vegada vaig llegir que quan penses molt en algú, és perquè aquella persona també pensa en tu. I que ningú pensa en algú altre sense motiu. Segur que us haurà passat que de cop i volta teniu una persona al cap i just després en rebeu notícies o us el trobeu de cara. Pam! Sorpresa!
 
Ara mateix penso en tu, t'escric i és com si pogués sentir-te, és com una connexió.
Estàs pensant en mi també? Hi penses tant que per això jo no puc deixar de fer-ho? Quin descans! No és que jo estigui obsessionada, no! És ell qui pensa en mi i m'envia senyals perquè el correspongui! Què puc fer-hi jo? Estàs aquí...vius en mi.
 
Avui m'acomiado amb un tema espectacular del músic irlandès Damien Rice, val la pena escoltar-lo, per totes aquelles persones que viuen amb el record d'algú.

 

dijous, 4 d’octubre de 2012

Somiem?


Avui he somiat amb tu, m'he despertat una vegada més amb tu al cap, i ja m'acompanyaràs tot el que queda de dia, segur.

Ens hem banyat al mar, nedàvem plegats, fins que per fi hem arribat a la vora i al sortir, no m'has dit res, has vingut directe i m'has fet un petó. El temps s'atura, desperto. 

Diuen que el que fa la vida interessant és la possibilitat de realitzar un somni. Però què signifiquen els somnis? Tenen alguna raó de ser? Només són il.lusions o desitjos del pensament més profunt d'un mateix? O és veritat que amaguen algun missatge latent apunt per ser interpretat?

Si mireu a la wikipedia, trobareu que històricament s'ha intentat esbrinar el significat dels somnis, tractats com a procediments d'endevinació, o com l'intent d'éssers trascendentals (Déus o àngels) de comunicar-se amb els éssers humans.

S'han fet pel.lícules i escrit molts llibres que s'endisen per complert al misteriós món oníric, fins i tot existeixen diccionaris que donen significat o traducció al que somiem.

Podriem interpretar els somnis com a senyals, potser? Premonicions? Ens hem de deixar guiar per ells? O és el propi subconscient qui ens parla? 

A mi personalment m'encanta somiar, no us ha passat mai, que quan sou fora de casa, somieu encara més? A mi sempre que vaig al Pallars Sobirà.

Deu ser la màgia de les grans muntanyes que t'envolten i la pau que s'hi respira, no em cansaria mai de mirar el cel de nit, i contemplar com una privilegiada les estrelles que el dibuixen. A la ciutat, m'atreviria a dir que mai m'hi he aturat a mirar-lo. Aquest moment me'l reservo per Ribera de Cardós

Però, què passa quan un mateix somni es repeteix de manera recorrent? 

I no parlo d'un malson, que podria tenir més llògica potser, després d'una mala vivència, o algun conflicte no resolt, sinó tot el contrari, quan un bon somni es repeteix, estem junts, tu i jo, nedem, ens mirem, no ens cal parlar, somrius, vull un altre petó, no necessitem més. 

És possible construir un univers paral.lel dins dels somnis? Jo m'hi endinseria sen's dubte. 

Avui m'acomiado amb una cita d'en Paulo Cohelo

"Nunca desistas de un sueño. Sólo trata de ver las señales que te lleven a él."




dimarts, 2 d’octubre de 2012

Escriure és com viure!


T'he escrit, sempre que puc escric, ho faig desde que tinc memòria.

Quan era molt petita escribia a tot arreu on podia,  darrera els mobles de la meva habitació, sota el somier del llit, dins d'una caixeta de música amb la que jugava, la típica caixeta que al obrir-la una ballarina roda sense parar al so de música clàssica. Sobre una rajola del pati de casa, la rajola més amagada de totes.

Intentava deixar la meva emprenta, sempre he estat molt somiadora i m'imaginava que algun dia, al cap de moooolts anys, algú trobaria un recordatori meu, seria una altre nena com jo segur, i pensaria feliç que molts anys enrere, algú havia deixat un missatge per ella. 

Poc després, i com si d'una "senyal" es tractés, em van regalar el meu primer diari!! Aquella mateixa nit el vaig començar, no podia deixar-lo, de seguida es va convertir en un hàbit, escriure és com una droga, crea adicció.

Sempre he estat una persona més aviat reservada d'entrada, tinc el sentit del ridícul molt accentuat em van dir una vegada, i em costa expresar el que sento, deu ser per això que sempre he preferit observar i callar. 

Dins del meu diari però, tot era diferent, podia ser jo mateixa, sense pors absurdes, deixar-me anar i plasmar, encara que només fos per mi mateixa, tot el que sentia, el meu dia a dia, obrir-me al món en secret, el meu gran refugi. 

Sempre m'ha anat molt bé això d'escriure, em fa sentir millor, satisfeta, sóc lliure, una autoteràpia que almenys a mi, em funciona! Suposo que això m'ha donat les ales per inciar-me en una nova aventura: el meu blog!

Fa temps vaig llegir una entrevista que li feien a en Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista del grup Mallorquí Antònia Font i també escriptor. Quan li preguntaven si seguiria escribint després de l'èxit d'El Misteri de l'Amor, ell va respondre:

“Igual que a la música li veig una edat de jubilació, a això d’escriure, no. Escriure és com viure! No pots aturar d’escriure mai. Has de fer-ho per no oblidar-te de les coses. (…) Si em demanen a què me dedic, dic músic, perquè és amb el que me guany la vida. Si em demanen què sóc, puc dir escriptor com podria dir asmàtic.”

Avui em despedeixo amb aquesta resposta de l'admirat Oliver, que no sabria dir bén bé perquè, però em va agradar tant com per guardar-me-la al bloc de notes de l'iphone.