diumenge, 30 de desembre de 2012

"La tornada"

Havia pres una decisió i n'estava completament convençuda, posava la mà al foc.

Aquesta vegada no et deixaria tornar.

No m'ho puc permetre, ja no.

M'ho has fet tantes vegades, i el pitjor de tot és que jo t'ho he deixat fer.

Fins ara, sempre t'he rebut de la mateixa manera en la que tu tornaves, com si mai no haguessis marxat...

Aquesta vegada és diferent però, ha passat massa temps... tan com per adonar-me´n que no sóc gens important jo per tu.

Aquests 6 mesos m'han anat molt bé, els 3 primers han estat tot teus, el meu cap era teu, el meu cor, el meu cos...

Només pensava en tu, en buscar un per què, només volia una explicació, alguna cosa a la que aferrar-me, quelcom que m'ajudes a no patir més, a passar pàgina...

Per sort, tot és qüestió de temps, no?

Se m'ha girat el cor, les cames em tremolen... gairebé no puc respirar, muda... Vols veurem.

Vols veurem?? Ara vols veurem??

Han passat 6 mesos, 6 mesos!!!

Per un moment, he quedat paral.litzada...

Fins ara creia que el fet de que tornessis significava que t'importava, que no m'havies pogut oblidar, que pensaves en mi...

Passava el temps i una vegada rere l'altre em feia les mateixes preguntes: per què marxa? Per què m'ho fa? Tornarà? I quan per fi ho feies... ja se m'havia oblidat tota la resta.

Voluntat robada, voluntat perduda. 

No m'importava res més, havies tornat! 

Canviava un moment de glòria per molt de temps buida, completament perduda, cor trencat.

Només és un covard? 

Què li passa?? De debò li agrado tan com diu?

He intentat tallar-ho tantes vegades... he volgut tant que acabés, poder oblidar-te... tant com gairebé les vegades que desitjava i somiava tot el contrari. 

Res d'això, ja més igual.... ja no hi han més "perquès", no els vull, he esgotat totes les preguntes, he superat els límits.

Sempre he cregut en l'amor, però és ara que me n'adono que jo creia erròniament en l'amor...

Pensava que només es podia sentir el verdader amor quan el vivies des de el desamor, quan tenies un amor prohibit, un impossible, algú que et feia tornar boja, un voler i no poder, un amor platònic...

El que no sabia és que podia sentir i viure un amor igual d'intens amb algú que de veritat em volgués.

Ara sé que et deixava tornar per què creia en tu, en nosaltres, lluitava per un desamor i no per un amor...

Aquesta vegada no, mai més.

He conegut algú, algú que vol veurem cada dia, m'escriu, em truca, diu que em troba a faltar...

Ell vol estar amb mi, no té pors ni dubtes, no juga a cap joc estrany...

No et contestaré, és per això que escric... no et donaré cap explicació, faré com tu.

Pots estar tranquil, jo, no tornaré...

En el fons ja tinc el que més volia, el que tan i tan he desitjat...que tornessis...

Un plaer haver coincidit amb tu.

Com sempre, i per acabar bé l'any, m'acomiado amb un cançó de Malú, per totes aquelles persones que volen deixar enrere un present més que passat...







dijous, 20 de desembre de 2012

L'amor platònic

L'amor platònic es defineix com un tipus d'amor caracteritzat per la seva manca de sexualitat. És sovint un amor idealitzat, impossible o romàntic, que no arriba a la parella real...

O com ho diria en Sabina: "Hasta los huesos sólo calan los besos que no has dado..."

Estava pensant en tu, em preguntava per què em passa això? Per què de cop i volta i sense buscar-ho ni esperar-ho et tinc al cap?

Deu ser per què no et tinc? Per què en realitat no t'he tingut mai? O potser per què probablement mai et tindré?

Diuen que el verdader amor, el que no caduca mai, és l'amor platònic, l'amor impossible, d'aquest no et desenamores mai.

Ell està casat, i jo..., també...

És un amor prohibit, un impossible, els dos volem estar junts, el que sentim l'un per l'altre és tan gran, tan intens...

No hi ha dia que no ens imagini junts, tu i jo, un davant de l'altre, et tinc tan a prop que em fa mal, em fa por que notis quant fort em batega el cor, no em surten les paraules, em costa respirar, abraça'm si us plau, quedat aquí, portam lluny, et seguiré...

Com viure així? Mai seré plenament feliç, ho tinc tot amb ell, però no et tinc a tu, i no sé què puc fer per seguir endavant sense patir, sense dolor, sense pensar-te ni voler-te...

El meu marit és una bona persona, l'estimo i m'estima, mai faria res per fer-me mal i jo no li faria a ell...

No puc actuar com si res, no puc posar-me una manta al cap i provar-ho, aviam què passa, una vegada i prou..., no puc...

Ho sé bé què passarà, res serà igual per mi, res serà igual a casa meva...

Penso que els dos ens fem enrere perquè els dos sabem que si ens deixem portar no hi haurà volta enrere per nosaltres...

L'amor platònic és una merda, una estafa, no en té res de romàntic, és un "vol i dol", un patiment constant, una pedra que no et deixa avançar...

Només espero que passi alguna cosa, que les coses canviïn, que comenci o acabi, vull ser normal, vull ser feliç...

Tan de bo el dubte no em persegueixi tota la vida.

Sovint em pregunto per què, per què m'ha de passar això a mi.

Què passa? Sóc una inconformista? Una desgraciada? Tinc mala sort?

La meva germana creu que m'he de sentir afortunada per sentir el que sento, per haver estimat d'aquesta manera, per què dos homes em vulguin...

No m'hi sento pas..., ara mateix estic tan trista que podria plorar, vull avançar i no puc, em sento completament perduda.

Potser si fa temps vaig escollir el meu camí, hauria de seguir-lo, lluitar perquè funcioni, ser honesta amb el meu marit i correspondre'l com es mereix...

Aleshores per què no puc desfer-me de tu?

Per què no marxes ni quan et faig fora?

M'hagués agradat tant coneix-et abans, en un altre moment, d'una altre manera...

Només espero que la vida em brindi l'oportunitat d'estar amb tu algun dia, de fer el que em dicti el cor, sense pors, sense dolor, sense enganys ni mentides...

Tan de bo els somnis fossin reals perquè és l'únic lloc on tu i jo som un...

Avui m'acomiado amb una cançó que m'encanta de Sopa de Cabra 



diumenge, 16 de desembre de 2012

L'amor, caduca?

Penso en tu des d´abans de despertar-me, passen les hores i segueixes aquí, estàs amb mi, vius en mi, tu ets qui m'acompanya sempre, m'adormo pensant en tu...

M'agrada com em fas sentir. Quan estic amb tu em sento viva, conto els minuts per tornar-te a veure, per tocar-te, per abraçar-te, vull sentir-te, estic molt nerviosa, toca'm, tu i jo, no necessitem més, que ens cegui la màgia, que el temps s'aturi.

Penso en tu de nit i de dia, desperta i dormida... no puc controlar-ho, tan és, no m'importa...

Estic enamorada de tu, i ho cridaria als quatre vents!! 

Les meves amigues em diuen que això només passa al principi, que només sóc tan feliç perquè encara no fa ni 2 anys que estem junts, i ben aviat la rutina ens invadirà i serem com tothom, una parella més... ja no serem especials, s'acabarà la passió, la il.lusió, ni tan sols recordarem la màgia... 

A totes els hi ha passat, i totes pensen el mateix: "l'amor, caduca."

I jo em pregunto: "si els hi ha caducat, per què segueixen amb ell??"

Els experts comparen el fet d'estar enamorat amb un trastorn obsessiu compulsiu, es veu que la condició psicològica de l'enamorat, que no pot deixar de pensar en l'altre, esdevé al nivell d'un trastorn obsessiu! 

Sovint apareixen estudis que asseguren que l'amor caduca, i com si amb aquesta sentència no n'hi hagués prou, també s'hi atreveixen a posar-hi data. 

N'hi ha que parlen d'un any, de tres, o fins i tot quatre anys, com a màxim...

Mira't així, ha de tenir caducitat per la força... O, no? 

Un món ple de trastocats per amor?! 

No estaria malament..., jo m'hi quedaria a viure, enamorada per sempre...

De fet, aquesta és la raó de ser, experts en anatomia expliquen que les persones entren i surten d'aquest estat d'enamorament perquè el cervell no podria resistir mantenir-se en aquest desgast constantment! 

És per això que resulta impossible estar enamorat de dues persones alhora, al contrari del que passa amb el desig sexual, és clar que pots sentir-te atret per més d'una persona al mateix temps...

Altres teories, menys científiques, però també amb certa lògica, diuen: 

L'amor neix del desig, que neix de l'absència de l'altre, quan ja el tens, ja no hi ha absència i per tant ja no hi ha desig, i si no hi ha desig...

I què passa amb els nostres pares per exemple? 

No us ho heu preguntat mai? 

Ningú que faci almenys 5 anys que té parella segueix enamorat? 

Et passes un temps embogit perdut, desitjant amb totes les teves forces ser correspòs, estar amb aquella persona, somiant, imaginant, idealitzant... i quan per fi es fa realitat, què? Ja està? S'esfuma? Se't passa? 

No ho crec pas! 

Deu ser el trastorn obsessiu que parla per mi? 

O és que pensar el contrari se'm fa massa difícil de digerir? 

Què en penseu? L'amor, caduca?

I si fos així..., pots gaudir de l'amor plenament si ja no estàs enamorat? 

Com sempre, m'acomiado amb una cançó preciosa de Shania Twain, pels qui sobreviuen al temps, i a l'amor.


dilluns, 10 de desembre de 2012

Ho he fet...

No puc deixar de pensar en tu, en nosaltres, com em miraves..., els teus ulls, podria perdrem als teus ulls, mira'm, ho donaria tot per poder mirar-te ara mateix...

Tanco els ulls i només et veig a tu, si els deixo tancats una estona més puc sentir-te... encara puc, una vegada més... he intentat no pensar-hi, però contràriament al que esperava, m'encanta fer-ho... No ho vull deixar de fer!

Estic sola, començo a escriure, ara només t'escric a tu, no sé escriure res més..., això però, no t'ho diré ni a tu, ni a ell.

Mai hagués imaginat que seria així, se'm fa difícil fins i tot escriure-ho...

No tinc remordiments... cap ni un...!

Com pot ser?

M'hauria de preocupar, oi?

I per què no em sento malament doncs??

Ho he fet... Definitivament sóc INFIDEL.

No és que me'n senti especialment orgullosa, però tampoc me n'avergonyeixo el més mínim...

Dec ser molt egoista.

No em sento malament perquè he fet el que sentia, el que tan desitjava..., i el pitjor de tot és que m'ha encantat.

Una vegada vaig sentir una frase que em va agradar molt: "sempre s'ha de fer el que un sent, encara que després ploris" seria meravellós que sempre poguéssim fer el que realment sentim, veritat?

Aleshores, és un problema que jo no plori?

Jo estimo la meva parella, no vull que acabi, però no vull deixar de veure'l a ell...

Viure amb un i morir per l'altre...

Es pot fer això?

Sóc normal?? Encara sóc una bona persona?!

He perdut el cap??

Com sempre m'acomiado amb una cançó que m'encanta de Fito y Fitipaldis.


divendres, 30 de novembre de 2012

La cita!

M'estava pintant la primera ungla quan de sobte m'ha sonat el mòbil! (De tant en tant també va bé dedicar-se una estona a tu mateixa!)
No tenia el número gravat i l'he agafat tan tranquil.la.

- Si?
- Hola... Saps qui sóc?
- Mmmm no...
- Sóc l'Albert... et trucava per si t'anava bé sopar aquesta nit.
- Mmm avui?
- Si avui, estàs bé? pots parlar?
- Mmm si, no, perdona, estic treballant ara et trucaré eh.


Buff que malament! He quedat fatal! Merda s'haurà notat? No volia dir-li que m'estava fent la manicura! Quina vergonya, m'he posat molt nerviosa!!

- Bertaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!
A què no saps què m'ha passat???
M'acaba de trucar!!!!
- Qui??
- L'Albert!!!! El del dissabte passat!!!!
Mare meva quina vergonya! M'he posat super nerviosa, diu que si vull anar a sopar avui?!
- Ostres! Què fort! Veus! Al final t'ha trucat! I què li has dit?
- Li he dit que estava treballant i que el ara el trucaria.
Què li dic?? Hi vaig??
Quèeeeeeee em poso??????
- Siii!! I ja l'has trucat? On ets ara?
- No! Ara el trucaré, aiii tinc mal de panxa!


Ja està, ja l'he trucat, hem quedat a les 21h al triangle! Estic molt nerviosa! Quasi ni recordo la seva cara!

Vols dir que el reconeixeré? Quina vergonya!! Vaig passar la nit amb ell sense coneix-se'l... No pensava que em trucaria! No vaig guardar-me el seu número... No sé per què no me'l vaig guardar?!

Vam connectar molt bé, (en tots els sentits!), suposo que pensava que no ens tornaríem a veure mai més...

Va ser una nit boja, no paràvem de ballar, ens ho vam passar realment bé, i tu te'm vas plantar davant...

No ho he fet mai jo això, és la primera vegada que me n'he anat al llit amb un desconegut... i la veritat és que va anar molt bé, ens vam entendre de seguida, no sé com explicar-ho, em sentia segura, em vaig deixar anar i contràriament al que esperava, va ser tan dolç... No apartaves els teus ulls de mi, vam connectar i per un instant ja no érem dos desconeguts.

Arribo tard merda, hi ha molta gent al triangle, d'entrada no veig ningú que em soni... És pitjor que una cita a cegues això! Havíem de quedar aquí?

Ja està, vens cap a mi...

- Pots fer el favor d'explicar-m'ho toooot??!! Porto tot el dia esperant la teva trucada!!! Com va anar?
- Berta m'he enamorat.
- Jajaja va anar bé doncs?
Bé i què? Parla!!! Va passar alguna cosa? Us tornareu a veure?
- Això espero! Mooolt bé... em va convidar a sopar, és tan atent... vam acabar a casa seva...

M'agrada molt, és guapíssim i el trobo tan interessant, és educat, divertit, i no puc deixar de pensar en ell, no me'l trec del cap...

Parlàvem força mentre sopàvem, res important, havíem begut, estàvem nerviosos; gairebé no tinc records de casa seva, només el veig a ell, a ell sobre meu...

El que més m'agrada és com em fa sentir després... no tinc la sensació d'estar amb un estrany, no sé com explicar-ho, em fa sentir especial, i el sexe és increïble...!

L'únic que em preocupa és que les dues vegades que ens hem vist hem acabat igual...

Mai havia connectat tan ràpid amb ningú, vol que ens tornem a veure divendres que ve per sopar, li he dit que sí... Però ara em fa por que no se'm prengui en serio, que només vulgui això de mi...

Tampoc sé gaires coses d'ell... I si té parella? I si no en vol...? No m'ha dit res en tota la setmana.

La tercera cita ha sigut millor si cap! Ara ja estic completament enganxada a ell, volia haver parlat més, intentar conèixer-nos millor...

Ho vull saber tot d'ell, però quan el tinc davant, només intento concentrar-me per no tirar-me als seus braços!

No l'escolto gaire, em rossa per casualitat, jo el toco involuntàriament...

No puc... Cada vegada et tinc més a prop, és com un imant...

El món s'atura, ja no podem separar-nos.

Espera..., una última vegada..., un últim petó...

Vull estar amb tu, només amb tu.

Em fa por que tu només vulguis això de mi, no sé què sents, ni què busques, però jo... vull més...

Hem quedat d'aquí dos dissabtes per sopar... No vol veurem de dia?

Què es pot fer quan vols parlar i no pots?

Quan ho vols tot i et conformes amb res?

Avui m'acomiado amb Pereza!






dimecres, 28 de novembre de 2012

L'espera

No puc més, escric per no escriure't a tu... No puc escriure't per molt que ho vulgui, per molt que ho necessiti... No puc dir-te res més perquè ja t'ho he dit tot...

Passen les setmanes (i ja en són moltes) i la teva absència esdevé cada vegada més i més dolorosa...

Diuen que el temps ho cura tot i que la distància fa l'oblit, i doncs? Per què a mi se'm fa tan dur? Sóc l'excepció?

Quan temps més ha de passar per què no em faci mal recordar-te ni pensar-te?

Per què no puc oblidar-te si ja no hi ets!?

En el fons o sé bé per què no puc...

Com diria en Ricardo Arjona, "el problema no es tu ausencia, el problema es que te espero..."

No puc perquè t'espero, sempre t'espero...

Què em passa? Deu ser que el meu cor sap alguna cosa que jo no se...?

El temps passa i quan em sembla impossible que puguis tornar, apareixes de nou, sempre ho fas, si marxes, tornaràs....

La pregunta hauria de ser per què espero a algú que està clar que no vol quedar-se?

Al principi se'm feia molt més dur, estava enfadada, desesperada, fins i tot obsessionada...no saber res de tu em desequilibra, sempre em passa el mateix, estic dins d'un cercle del que no sé sortir.

Però després passen els dies i mica en mica em vaig asserenant, torno a recuperar el control perdut.
Em sento forta, fins i tot me n'alegro que ja no hi siguis! ja ho tinc superat això! Tan de bo no tornis aquesta vegada!!

Miro d'acceptar que no hi ets, que això és el que hi ha, que tu vens i te'n vas...

Quan no hi ha res que em faci sospitar que puguis marxar, quan millor estem, tu desapareixes com si mai no haguessis estat aquí.

Per què?? Per què ho frenes?

No t'agrado prou?

O és que tens por d'enamorar-te?

Hi penso i encara em sento pitjor. Em fa por romandre aferrada a tu i no saber sortir d'aquí; ha passat força temps, i tot i així res ha canviat per mi...

Avui m'he despertat pensant en tu..., merda, no puc més...et necessito, et trobo tant a faltar, per molt que vulgui no puc allunyar-te de mi... no se si podré aguantar més temps així...

Ens tornarem a veure? Diga'm que si per què pugui descansar...

Torna, torna, torna...

Abrasa'm si us plau, no em deixis anar...

Que aquest moment no aturi mai.

Avui m'acomiado amb una cançó de l'ex grup musical Melon Diesel.



dimarts, 20 de novembre de 2012

Només som amics...

T'he escrit moltes vegades, més de les que et puguis imaginar...

Crec que m'agrades des de el primer dia que ens vàrem veure; de seguida vaig sentir-me atreta per tu...

Érem joves, l'estiu era el nostre aliat i ens passàvem el dia junts, al carrer, ens ho explicàvem tot, ho compartíem tot, gairebé inseparables.

Sempre has tingut quelcom que et fa especial, diferent, ets una d'aquelles persones que captiva, la gent t'escolta quan parles; a mi em vas conquistar des del primer dia i ja t'hi has quedat per sempre...

Quan estem junts tinc la sensació que tu sempre hi seràs... Miro al futur i t'hi veig en ell; formes part de mi, del que sóc.

A vegades, quan fa dies que no quedem i ens veiem, et miro, i sé qui ets, m'agrada la manera en la que formes part de la meva vida, m'encanta que siguis aquí, ens retrobem, ens abracem, parlem de tot, ens entenem, discutim, ens escoltem, ens respectem, som amics...

D'altres en canvi, tanco els ulls i seria capaç d'imaginar-m'ho tot al teu costat... penso en tu i et trobo tan a faltar...

Em costa fins i tot escriure-ho, no ho he dit mai en veu alta...

Jo... penso en tu, hi penso molt..., cada dia... t'escric, t'imagino, ens imagino, no en tinc prou amb ser amics... vull estar amb tu, ho vull tot amb tu...

No sé com ha passat, ni quan ha passat! És d'ara això?? De sempre...?

No puc centrar-me, conec gent però... no m'interessen, m'he adonat que ningú m'omple com tu, ningú m'interessa més que tu, ningú m'enten millor que tu, ningú m'agrada com tu... no vull estar amb ningú que no siguis tu...

Tant per edat com per experiència, em creia perfectament capaç de diferenciar l'amistat de l'amor; no obstant, amb tu tot és diferent; hi penso però no sé què hauria de fer, em fa por equivocar-me, i si per tu només sóc una amiga??

M'hauria d'arriscar a dir-t'ho?

No vull perdre el que tenim, no ho suportaria... Sé que res podria ser igual si t'ho confesso i tu no sents el mateix, només d'imaginar-ho... Em moro. Ets massa important per mi.

Però tampoc vull penedir-me de no ser fidel al que sento, no seria feliç així, no puc fer veure que no sento el que sento i resignar-me a viure amb el dubte tenint-te tan a prop...

Avui enlloc d'acomiadar-me amb una cançó us en deixo dues, una perquè és preciosa i l'altre perquè a part de preciosa, m'evoca bons records. Jarabe de Palo i Andrés Calamaro.




dimecres, 14 de novembre de 2012

C'est fini!

No t'importo tant com per veurem; tu no en tens de necessitat, tant t'és que passi un mes com que en passin quatre.

No t'importo tant com per parlar-me, ni m'escrius ni em contestes!
Per què no m'escrius?!

A tu et va més el silenci.

És més fàcil desaparèixer, oi? així mai dius que no, però en canvi deixes la porta oberta a l'esperat si.

Només ets un covard! Això ja rossa la mala educació.

Per què m'ho fas? Per què em tractes així?

No ho entenc!

Et sóc igual?

Tan poc t'importo?

No sóc ningú per tu?

Què em passa? Per què t'ho deixo fer?

Ja no tinc orgull?!

M'he fet aquestes preguntes tantes vegades, t'he donat tantes oportunitats, t'he esperat tant, t'he desitjat tant...

M'havia acostumat a viure així, a estimar-te a així, a tenir-te sense tenir-te, a canviar un moment de felicitat per molts moments de profunda tristesa; immersa en la desesperació del dubte i en l'agonia de voler-te i no poder-te.

Tu, indubtablement, formes part de la meva vida, de la meva història.
Però hi ets gràcies a mi, sóc jo la que t'he volgut mantenir, la que m'he aferrat a tu.

Suposo que perden-te a tu, deixava enrere una part de mi, una part de mi que només sortia quan estava amb tu.

La millor part de mi. No necessitava res més, què més podia demanar estant amb tu? Era feliç.

Amb el temps, que no ha estat poc, m'he adonat que això no és el que vull per mi, això ja no em compensa, ni tan sols m'estimula.

Ja més igual que no tornis, ja no t'espero, ja no et penso, ja no et somio, ja no t'imagino, ja no t'idealitzo...

M'ha costat suor i llàgrimes acceptar que no ets qui creia que eres...

I és ara, que per fi estic preparada per fer-ho, per deixar-te marxar, pots estar tranquil... passo pàgina i aquesta vegada seré conseqüent.

T'ensenyo les meves cartes del joc únicament perquè em retiro.

"Este adiós no maquilla un hasta luego,
este nunca no esconde un ojalá,
estas cenizas no juegan con fuego,
este ciego no mira para atrás.

Este notario firma lo que escribo,
esta letra no la protestaré,
ahórrate el acuse de recibo,
estas vísperas son las de después.

A este ruido tan huérfano de padre
no voy a permitirle que taladre
un corazón podrido de latir.

Este pez ya no muere por tu boca,
este loco se va con otra loca,
estos ojos no lloran más por ti."

J. Sabina - Nos sobran los motivos

Avui, per no perdre el costum, m'acomiado amb un tema de Gotye que m'encanta.


dijous, 8 de novembre de 2012

Vull ser mare ja!

Sempre he volgut ser mare; somio amb que arribi aquest dia des de que era una nena! Però ara, des de fa un temps..., en tinc més ganes que mai, unes ganes que lluny de mantenir-se aturades, punyen més urgents que mai.

Certament em fa por arribar a obsessionar-me i passar-ho malament.

Aquesta nit he somiat que estava embarassada, tenia una panxa força maca, no era gaire gran encara, estava esplèndida, em sentia molt bé, era tan feliç!

Sento que ara és el meu moment, estic més que preparada!
M'imagino embarassada, entro a botigues de roba, i no puc evitar fixar-me en roba de bebè, penso en noms...,em miro els cotxets, (no se què passa però els carrers en van plens de Bugaboos).

Friso per ser mare ja!!

Ell, en canvi, no en té d'instint, li costa entendre com em sento..., no entén ni vol entendre, com per mi, ha passat d'un desitg, d'una il.lusió de futur, a gairebé una necessitat...

Últimament, sempre que parlem del tema acabem discutint... i jo feta un mar de dubtes...

Al principi de la relació va dir-me que si, que algun dia voldria tenir fills i jo em vaig aferrar a això.

Som una parella estable, els dos tenim feina i ja fa 4 anys que vivim junts; no obstant, a dia d'avui segueix sense saber quan arribarà aquest moment, començo a sospitar que ni tan sols sap si arribarà...

Diu que ell no està preparat per tenir fills, li agrada la vida que té, s'hi troba còmode, és feliç així, perquè complicar-se amb una criatura?

Em sento molt frustrada, què he de fer?

Estic completament perduda.

Jo ja podria ser mare perfectament; a la meva edat els meus pares ja ens tenien a la meva germana i a mi.

M'angoixa pensar que en pocs anys, l'edat precisament, podria començar a convertir-se en un obstacle per mi.

L'estimo i ell m'estima a mi, creia haver trobat l'amor de la meva vida i per culpa d'això, fins i tot m'ha passat pel cap deixar-lo abans que la relació pugui esdevenir insuportable...

No sóc capaç de renunciar a la maternitat, però tampoc sé si podria renunciar al que sento per ell...

Entenc que tenir un fill no és una decisió que es pugui prendre a la lleugera, és cosa de dos... No voler fills és igual de respectable que voler-ne, no...?

Es pot frenar l'instint maternal i no sentir-se malament?

Què es pot fer quan desitges tant ser mare i la teva parella no vol?

Avui, com sempre, m'acomiado amb una cançó de Ella Baila Sola.


dimarts, 6 de novembre de 2012

Més que una infidelitat

Porto uns dies evitant pensar, i encara crec que me n´he sortit prou bé… tot i que a cada moment se´m repeteix alguna de les teves frases, les esborro ràpidament, em nego a pensar-hi un sol segon, no puc pensar-hi!

Però, es pot evitar? Que algú m´expliqui com.

Fins avui m´he mantingut ocupada, ocupada de pensament, havia creat una barrera, i si em venia qualsevol record relacionat amb tu, ràpidament saltava l´alarma de “no no no, no vull pensar, no puc pensar!!".

Aquesta tarda t'he sentit la veu, has trucat a casa, jo era al seu costat, i tot i que la meva particular alarma ha saltat, si l´evites, encara que sigui per un instant, és com si es cansés d´avisar-te i es rendís sense cap tipus d´esforç, tot i que sap que t´està abandonant, que t´ha traicionat.

No puc deixar de pensar en tu, tanco els ulls i només et veig a tu, els teus ulls no m'abandonen mai, les meves mans enyoren les teves, dona-me-la, tu i jo, una sola mà.

No puc viure així, no està bé, no està bé!!!

No només el destrossaria saber que m'he enamorat d'un altre home, si sapigués que ets tu..., això el mataria! 

No puc, no ho podem fer això!!

Ets massa important per ell, mai més serà igual!  No sé si podré lluitar contra això...

M'aturo, intento pensar en una vida sense tu..., tanco els ulls, i m'he n'adono que per mi ja res és igual...

M'he enamorat de tu.

Què has de fer quan et trobes en una encreuada d'aquesta magnitut?

En una situació com aquesta, és millor renunciar al teu amor, si saps que faràs mal a tanta gent, a persones a les que estimes?

O és veritat que cadascú ha de lluitar i buscar la seva pròpia felicitat?

Podem triar de qui ens enamorem??

Avui m'acomiado amb una cançó de La Orega de van Gogh.



divendres, 2 de novembre de 2012

Ja no jugo!


"Bon dia tingui senyoreta. 
Tinc ganes de veure't... Sopem divendres?" 
Arribo a la feina, obro el correu, i, pam!

Se m'ha disparat el cor, m'has escrit! 
La veritat és que ha passat un temps desde l'última vegada...
Estic súper nerviosa! Ens veurem!! Em tremola tot, tinc ganes de saltar!!

No contesto, esperaré que passin un parell de dies, potser.

Contesto demà a la nit?

Millor dos dies!

No serà massa?

Contesto ja?? "Siiiiii quierooooo"

No! Es pensarà que em moro de ganes...

Només és una fase, nosaltres juguem a no dir-nos res...

Els dos ho acceptem, ja ens està bé...

Mira't fredament, més fàcil..., fora complicacions, no hi ha lligams. 
"Ei, ho sento, al final divendres marxo a esquiar, et dic algo aviat dacord? 
Un petó" 
Què????? Nooooooooo!!!!

Però de què va??? Si encara no he ni contestat!!!  
"Bon dia guapo, cap problema!
A mi tampoc m'anava bé divendres... Quedem el següent?

Un petó"
Merda merda merda! Quina ràbia!

Tu véns i te'n vas quan vols, i jo t'ho deixo fer!!

Definitivament la meva voluntat ha quedat greument mermada.

No sé jugar. No m'agrada jugar!!

He desitjat tant que arribés aquest moment, que em diguessis algo, que ens tornessim a veure...

Tinc tantes ganes d'estar amb tu...

Si sapiguessis què sento realment... ni ho sospites...

Com he arribat fins aquí? Com em pot tornar boja un paio que no em cau ni bé!!

A què juga?? Prou. Quan m'escrigui no li contestaré.

Per què no contesta?? Arrggggg

El problema ve quan de cop i volta i quasi sense adonar-te'n...

Ets adicta a l'estúpid joc que ni tan sols entens, no saps a què jugues ni quines són les regles.... és clar, mai te les han explicat.

Penses en mi de tant en tant, o només... quan en tens ganes...?

Estàs... amb altres dones?

T'importo jo??

Fa molt temps que em vaig perdre en aquesta història, i "el joc" se m'ha escapat de les mans...

Com diria en Fito, nosaltres vem començar "La casa por el tejado" i després de tot, mai he sigut capaç de parlar-te clar...

I a mesura que ha passat el temps encara menys, quin sentit tindria que ara, després d'interpretar un paper com si res, et digui tot això?

De fet no en té, no té cap sentit, ja forma part del joc, el joc del silenci.

Com fer avançar algo que no comença?

Com atures un joc al que no vols jugar, i no pots deixar perquè n'ets adicta?

Com alliberar-te d´algú que no tens?

Avui m'acomiado amb una cançó de Ricardo Arjona que sempre m'ha agradat molt.



divendres, 26 d’octubre de 2012

Quan un toca el dos

No em puc creure que ja no hi siguis, has marxat sense acomiadar-te! I jo t'he deixat... 

No puc estar sense tu, hi penso i no tinc ni forces per escriure. 

Estic tan decebuda, no em trobo bé, no saps la ràbia que em fa estar així! Tu no em vols, no em mereixes, has fet les coses tan malament... 

Mira, no vull pensar-hi més! Estic fent el ridícul! Ni t'entenc ni et vull entendre! 

Fa dos dies que no surto de casa, no vull veure a ningú, encara no sé si sóc capaç de no plorar..., merda no sóc capaç ni de parar.

Ja està? Aquest és el nostre final? 

Així de fàcil? Així de fred? Podria no dir res més, evitar-ho i deixar que passi el temps...; però una part de mi s´hi nega, m´ofego. 

Penses en mi? Em trobes a faltar? Ja no significo res per tu? 

Tan de bo pogués borrar-te de la meva vida, tan de bo no existissin els somnis, tan de bo pogués deixar de pensar...Tan de bo no sentís el que sento, tan de bo pogués viure sense tu...

Però no puc..., ho intento, però el buit que has deixat és tan gran que no sé seguir...no sé mirar endavant, per mi ja no hi ha camins...

És com si hagués mort una part per mi; has marxat, i jo, sense tu, amb prou feines sóc...

Qui sap si tornaré a ser.

"No serà falaguer, l'estiu, i la tardor
-saps prou com l'estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s'escurcin els dies te'm faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure'ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcidai a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui."


Com es supera una pèrdua? 
Pots seguir endavant quan ja no t'imagines cap futur? 
Com et desfàs d'algú que no tens? 

Avui, com no podia ser d'una altre manera, m'acomiado amb Maná


dimecres, 24 d’octubre de 2012

El Silenci


Em costa obrir els ulls, encara puc sentir-te, hi ets... mai has marxat.

Poso els peus a terra, ja no hi ha ningú al despertar, el somni s'ha acabat... 
Només queda el silenci, el nostre silenci... el pitjor de tots els sorolls.

Cada vegada que estic sense tu el meu món deixa de funcionar, no penso en res més... T'espero, torna, parla'm... 

No se quan de temps podré aguantar... hi he pensat tant... t'hagués escrit tantes vegades.... 

Tot i així no faig res, el teu silenci m'atrapa, m'inunda, està per tot arreu, deixa que et parli en silenci, tu i jo, un davant de l'altre, no necessitem més... la pell ho farà per nosaltres... 

"Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto."


Sovint, sense saber molt bé per quin motiu, el silenci s'apodera de nosaltres; potser només esperem que sigui l'altre qui faci el primer pas, potser només és manca de valor, potser és el propi temps en silenci qui acaba obligant-nos a quedar-nos-hi, potser ja ens està bé així... 

La realitat és que els silencis mai diuen la veritat, quan són propis, quasi sempre són una forma d'enganyar-se i quan són de l'altre provoquen les inseguretats i angoixes més desesperants. 

Diuen que els sentiments més profunds es revelen estant en silenci, tenien raó... 

Avui, per seguir amb la tradició, m'acomiado amb una cançó preciosa que pertany al primer disc de la cantautora extremenya Bebe

També us deixo el poema de Neruda recitat per Alejandro Sanz, val la pena escoltar-lo!! 





dilluns, 22 d’octubre de 2012

L'amant

Ja no puc escriure't quan vull, ja no t'hauria d'escriure, fa temps... 

Hi penso, i penso molt, però no puc canviar el que sento, ho he intentat, de veritat que intento oblidar-te i seguir el meu camí, però no ho aconsegueixo, no sé què m'està passant..., per què segueixo aquí si sé que no aniré enlloc?! 

No sé què espero ni què busco! El meu cap em diu una cosa, i l'accepto, però només pensar en tu, fa que esdevingui impossible de complir. 
Potser no estic preparada per deixar-te marxar, potser més igual que estiguis casat...

No puc fer com si no hagués passat res, com si mai t'hagués conegut, com si no m'importessis gens...
Digues-me que no vols veurem, que no t'importo, digues-me que l'estimes a ella, que jo només sóc el passat, un record, diga-m'ho i desapareixeré...

Mai t'he preguntat res d'ella, no ho vull saber! Res! No ho soportaria... Sóc així de gelosa... 
Sé que és amb ella amb qui obres els ulls cada matí, és ella qui riu amb tu quan estàs content, i qui et consola després d'un mal dia, ella està amb tu per nadal, pel teu aniversari, és ella amb qui dorms cada dia, fas l'amor amb ella joder! 

M'ofego, em fa mal fins i tot escriure-ho. Alguna vegada penses en mi quan estàs amb ella?

Jo no podria, sentiria que em traiciono a mi mateixa si em toqués un altre que no fossis tu... Tu en canvi, pots estar amb les dues..., i bé, qui seria jo? Què viuria jo de tu? Ho suportaria? En tindria prou? Podria viure així? Jo?! L'amant? 

Què en penseu? 
Podrieu ser l'amant? Estarieu amb un home casat? 

Algú capaç de portar una doble vida, és de fiar? 

Val la pena arriscar-se si saps que tens tots els números de sortir perdent? Ho mereix? 
I nosaltres, ho mereixem? 
Es pot ser feliç així? 

Avui m'acomiado amb una cançó dels principis d'Amaral, que tot i haver-la escoltat milers de vegades, encara m'enganxa!




dimarts, 16 d’octubre de 2012

La Distància

Estic sola, tenia ganes d'arribar a casa i escriure't, per fi, el nostre moment... 

Sento i et dic coses que potser no m'atreviria a dir-te en persona, però per aquí és diferent..., puc ser jo, puc dir-t'ho tot, és com si ens coneixessim de tota la vida. 

No hi ets i et veig, em mires... no apartis els teus ulls de mi, deixa'ls clavats, que m'acompanyin sempre. 

Penso en l'últim dia, després de tot no sé quan ens tornarem a veure, encara sento la tendresa dels teus petons, la força de les teves mans apretant les meves, et sento respirar, no marxis, abraça'm un altre cop..., no cal que parlem, només abraça'm. 

No hi ha dia que no tanqui els ulls, ni que sigui per uns segons i gaudeixi trobant-te a faltar. 

No vull que acabi mai, tinc tanta necessitat de tu... No m'imagino res sense tornar-te a veure, sense tornar-te a sentir...tan de bo fossis aquí aquesta nit, t'abraçaria, t'oloraria...t'agafaria fort i no et deixaria anar, queda't amb mi, queda't.... 

Em fa por pensar en el futur, molta gent no entén què estem fent, per què seguim... 
Una relació a distància? Això no va enlloc! 

Jo els hi parlo de tu, els hi dic que t'estimo, que la nostre relació és diferent; és molt més especial i profunda que cap altre que hagi viscut fins ara, no ens veiem a diari però tu ets qui m'acompanya dia a dia. 

Entre nosaltres no existeix la rutina o l'avorriment, cada trobada és única i especial, el món s'atura... no hi ha un segon a perdre. 

Estàs tan lluny i tan a prop... això és el que més m'agrada de nosaltres, no m'importa el temps que passi, res canviarà per mi, seguiré aquí, al mateix lloc de sempre... Amb tu, sense tu. 

No sé com anirà..., l'únic que sé és que jo no m'enfonsaré sense haver nedat... 

Què en penseu? Es pot viure així? Es pot ser feliç sense la presència de l'altre? 

Creieu que les relacions a distància estan condemnades al fracàs? 

Ja ho diuen que "la distancia es el olvido"... Pero també diuen que l'amor mou muntanyes, i quan estimes de veritat no existeix ni el temps ni la distància. 

Avui m'acomiado amb una cançó d'Alejandro Sanz

Perquè l'amor pot amb tot.





diumenge, 14 d’octubre de 2012

De vida només n'hi ha una

Tinc una edat, no sóc tan gran però ja no tinc 20 anys..., ja hauria d'estar centrada, les meves amigues estan casades, algunes comencen a tenir fills...

Jo encara no sóc mare però tinc hipoteca i préstec. Visc en parella desde fa 3 anys tot i que ja en fa gairebé 10 que sortim. 

És una bona persona i m'estima, i a més a més ens entenem prou bé. 
Fa anys que està integrat a la família, pels meus pares és com un fill.

He sentit molt per ell, he volgut una vida al seu costat, l'estimo, però desde fa un temps he perdut la il.lusió, ja no em sento enamorada..., és com si ja no estéssim conectats, me'l miro i després de tant de temps, ja no el veig. 

Em costa escriure-ho però ja no se si "és ell", ja no n'estic segura..., sempre he volgut casar-me, però no així, no és així com m'ho imaginava; si em caso tenint dubtes, sense estar enamorada, m'estaré enganyant a mi mateixa..., l'enganyaré a ell també però ell no haurà de carregar amb el pes que soportaré jo sabent-ho. 

Si faig això, què vindrà després? Fa temps que em roda pel cap la idea de ser mare, sempre he volgut ser mare jove, però, tampoc és així com ho havia somiat... 

Què hauria de fer? Separar-me? Per què? Per què no estic enamorada? Per què no sóc feliç...? Em quedo sense novio, sense fills, sense pis? Tornar a començar?? 

Els meus pares, els seus, només de pensar-ho..., no m'ho puc ni imaginar. Impossible, no puc, no m'atreveixo. 

No em sento bé, no m'agrado, qui sóc jo? Una persona que viu en una mentida i ja li està bé?
Què ha passat? He perdut la il.lusió? Les responsabilitats m'han robat la llibertat? Ja no crec en l'amor?? 

Ni parlar-ne!! 
De vida només n'hi ha una! 
O ara o mai...


"Prefiero querer a poder, palpar a pisar, ganar a perder, besar a reñir, bailar a desfilar y disfrutar a medir. Prefiero volar a correr, hacer a pensar, amar a querer, tomar a pedir. Antes que nada soy partidario de vivir."

Joan Manuel Serrat

Aquest post el dedico a una gran amiga que va tenir la força i la valentia de lluitar per la seva pròpia felicitat i sortir a buscar el seu tresor. 

El camí no serà fàcil però les teves amigues estarem aquí per acompanyar-te. 

Avui m'acomiado amb una cançó de Robbie Williams, per totes aquelles persones que tenen la valentia de viure.



dimecres, 10 d’octubre de 2012

Quan simplement no saps

T'he escrit, quan tinc un moment sola o quan sento necessitat t'escric, i ara enlloc d'esborrar-ho he decidit enviar-m'ho a mi mateixa. 

Per què no em contestes?? Què en fas dels meus emails? Els llegeixes almenys? Els esborres directament? Els guardes a una carpeta secreta per rellegir-los sempre que vulguis? Potser ja no són  prou interessants per tu? Ja no se't gira el cor a l'obrir un email meu? O potser t'afecten fins al punt que ets incapaç de respondre'm? 

Ja no puc seguir així, vull que segueixis a la meva vida, de la manera que sigui, la que hagi de ser. 

El que sento per tu, no puc, no vull o no se canviar-ho, tu vius en mi i hi viuràs sempre, però amb viure no n'hi ha prou, això em fa mal, nose què vols de mi, per què segueixes aquí? per què marxes? Per què tornes?? Sóc jo? Tinc un problema? Estic condemnada? Ets el meu càstig? Qui em castiga? Per què?? On porta tot això?? Té final? Falta molt? Tornaràs? Per què? Falta molt?? Et vull. Em vols? Vull veure't... Vols veure'm??

Moltes vegades m'han dit que això pot durar tota la vida, que depen de mi, que només jo puc tallar-ho. 
I què puc fer-hi jo? Si jo no depenc ni de mi mateixa, quan estàs aquí sóc la teva titella, no tinc ni voluntat, penso amb totes les meves forces que no et diré res més, no vull saber res! Prou! I quan n'estic completament convençuda, quan passen els dies i em sento amb forces per seguir endavant, tu tornes a aparèixer de la manera que sigui, com si em volguessis recordar que m'equivoco, que estàs i estaràs sempre. I jo, amb la voluntat troncada, t'espero atrapada. Fins la pròxima. 


“Me olvido de quién soy, me vuelvo loco, hace frío, amanece, sumo y sigo, escupo, voy al cine, me cabreo, escribo, me suicido, resucito, afirmo, niego, grito, dudo, creo, odio. Amo, acaricio, necesito, te recuerdo, te busco, te maldigo, digo tu nombre a voces, no te veo, te amo, ya no sé lo que me digo. Te deseo, te deseo, te deseo, te deseo…” 


Avui m'acomiado amb un gran tema de Bunbury, per totes aquelles històries d'amor que perduren sense saber perquè, no començen ni acaben, t'atrapen.


dilluns, 8 d’octubre de 2012

Infidels

Me'n vaig al llit i el meu últim pensament és per tu, m'adormo pensant en tu, imaginant-nos junts, com seria, què passaria, què sentiria, som un al costat de l'altre, ens mirem, no puc deixar de mirar-te, et tinc tan a prop que em fa mal, em falta l'aire, necessito tocar-te, vull sentir-te, agafa'm la mà i no em deixis anar...

Obro els ulls i tornes a ser aquí, comença el dia i ja conto els minuts per arribar a la feina i mirar el correu. M'hauràs escrit avui? 
Quan no m'escrius m'ofego... escriu-me, escriu-me! com diria la Luz Casal, "eres mi aliento y mi agonía".

He pensat en allò del cafè..., i vull veure't, ja ho saps que si, vull i et vull... però ara no puc pensar només en mi... i sé que si passa alguna cosa entre nosaltres, després no podré pensar en res més...

M'hauria d'arriscar a veure't? Representa que se'm passarà si ens veiem? Què vindrà després? Voldrem més fins que ens enxampin o serà una vegada i prou? Jo crec que el que ve just després d'una infidelitat, és que vas a parar de cap a la segona fase: Repetir.

Què en penseu? Què es pot fer davant el "quiero y no puedo"?
Realment es pot evitar una infidelitat? Sabem diferenciar entre l'amor i la passió?

Potser pels homes, que són més bàsics que nosaltres, si no hi ha contacte físic, no són culpables! Però per nosaltres només de pensar-hi ja és quasi pitjor que haver caigut en la temptació.

Una vegada, algú em va dir que per què no et podien agradar dues persones alhora? Si des de petits aprenem a estimar al pare i a la mare per igual, qui ens diu que no puguem estimar dos homes, per exemple?

Què deu passar doncs si a més a més tens germans??

Tenia raó qui s'excusava sota aquest argument, a priori, tan bàsic?
Una curiosa reflexió, que si més no, ha quedat a la meva memòria.

Avui m'acomiado amb una cançó interpretada per Los Rodriguez:

Aquí us en deixo un fragment, segur que molts us hi sentireu identificats:

"Estoy tratando de decirte que me desespero de esperarte, que no salgo a buscarte porque sé que corro el riesgo de encontrarte"

 

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Vius en mi

Em sembla impossible que puguis marxar mai, et porto dins desde fa massa, això ja no té marxa enrere per mi...tant de bo pogués tornar viure, llavors potser, podria oblidar-te.

En una de les seves frases cèlebres, en Joaquin Sabina diu:
 
"No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás existió."
 
Segur que molts enteneu perfectament de què parla en Sabina.
Suposo que no es pot acabar el que mai s'ha començat..., és per això que hi ha persones que per més que vulguis no pots treure't del cap. Estàs condemnat a pensar i somiar-hi de per vida.
 
A vegades comparteixes moments amb gent que acaba passant per la teva vida sense pena ni glòria, al mirar enrere no en tens de records, no t'han "marcat", i d'altres en canvi, formen part de tu, del que ets, les arrosegues tota la vida, van i tornen, potser no es queden, però ja hi són.
 
Per què ens passa això? Ho creem nosaltres mateixos? És la pròpia il.lusió qui ho alimenta? Només es tracta del desitg de qui vol allò que no té? O simplement ens hem de deixar portar pel que sentim? Si hi penso tant, deu ser per algo, no?
 
Una vegada vaig llegir que quan penses molt en algú, és perquè aquella persona també pensa en tu. I que ningú pensa en algú altre sense motiu. Segur que us haurà passat que de cop i volta teniu una persona al cap i just després en rebeu notícies o us el trobeu de cara. Pam! Sorpresa!
 
Ara mateix penso en tu, t'escric i és com si pogués sentir-te, és com una connexió.
Estàs pensant en mi també? Hi penses tant que per això jo no puc deixar de fer-ho? Quin descans! No és que jo estigui obsessionada, no! És ell qui pensa en mi i m'envia senyals perquè el correspongui! Què puc fer-hi jo? Estàs aquí...vius en mi.
 
Avui m'acomiado amb un tema espectacular del músic irlandès Damien Rice, val la pena escoltar-lo, per totes aquelles persones que viuen amb el record d'algú.

 

dijous, 4 d’octubre de 2012

Somiem?


Avui he somiat amb tu, m'he despertat una vegada més amb tu al cap, i ja m'acompanyaràs tot el que queda de dia, segur.

Ens hem banyat al mar, nedàvem plegats, fins que per fi hem arribat a la vora i al sortir, no m'has dit res, has vingut directe i m'has fet un petó. El temps s'atura, desperto. 

Diuen que el que fa la vida interessant és la possibilitat de realitzar un somni. Però què signifiquen els somnis? Tenen alguna raó de ser? Només són il.lusions o desitjos del pensament més profunt d'un mateix? O és veritat que amaguen algun missatge latent apunt per ser interpretat?

Si mireu a la wikipedia, trobareu que històricament s'ha intentat esbrinar el significat dels somnis, tractats com a procediments d'endevinació, o com l'intent d'éssers trascendentals (Déus o àngels) de comunicar-se amb els éssers humans.

S'han fet pel.lícules i escrit molts llibres que s'endisen per complert al misteriós món oníric, fins i tot existeixen diccionaris que donen significat o traducció al que somiem.

Podriem interpretar els somnis com a senyals, potser? Premonicions? Ens hem de deixar guiar per ells? O és el propi subconscient qui ens parla? 

A mi personalment m'encanta somiar, no us ha passat mai, que quan sou fora de casa, somieu encara més? A mi sempre que vaig al Pallars Sobirà.

Deu ser la màgia de les grans muntanyes que t'envolten i la pau que s'hi respira, no em cansaria mai de mirar el cel de nit, i contemplar com una privilegiada les estrelles que el dibuixen. A la ciutat, m'atreviria a dir que mai m'hi he aturat a mirar-lo. Aquest moment me'l reservo per Ribera de Cardós

Però, què passa quan un mateix somni es repeteix de manera recorrent? 

I no parlo d'un malson, que podria tenir més llògica potser, després d'una mala vivència, o algun conflicte no resolt, sinó tot el contrari, quan un bon somni es repeteix, estem junts, tu i jo, nedem, ens mirem, no ens cal parlar, somrius, vull un altre petó, no necessitem més. 

És possible construir un univers paral.lel dins dels somnis? Jo m'hi endinseria sen's dubte. 

Avui m'acomiado amb una cita d'en Paulo Cohelo

"Nunca desistas de un sueño. Sólo trata de ver las señales que te lleven a él."